Segurament heu sentit a parlar de la sèrie de Netflix Emily in Paris. En aquesta, se’ns mostra l’arribada a la idealitzada capital francesa –amb tots els estereotips possibles i imaginables que els nebots de l’oncle Sam hi associen– d’una jove i entusiasta publicista americana. L’argument, deixant de banda les historietes d’amor, recau sobretot en els xocs culturals que viu l’Emily.
D’una manera similar, jo també soc una noia jove –i entusiasta– que s’instal·la a París per primera vegada. I també exposaré els meus xocs culturals, tot i que no tinc pas la intenció d’acumular tots els estereotips possibles per fer un Clara in Paris mensual. Per una banda, perquè tinc la sort de viure veritablement a la ciutat, i no en una ambientació muntada especialment per a l’ocasió. I per l’altra, potser perquè estudio polítiques i no publicitat, adopto un punt de vista més crític.
Un dels elements que es retreuen més als nostres veïns del nord és el seu excessiu perfeccionisme amb la langue de Molière. És cert que tenen una relació amb la llengua prou complicada. Hi veuen un motiu d’orgull: el francès té una riquesa lèxica mundialment reconeguda, així com una tendència a contenir tantes regles com excepcions. Alhora, aquesta llengua demiúrgica els genera certa humilitat i sentiment d’inferioritat: mai parlaran del tot satisfactòriament el seu propi idioma. Conseqüentment, en notar el més petit accent que indica que conversen amb un no-natiu –i si aquest és capaç de seguir-los el ritme, sobretot aquí a París, on sembla que no hi hagi temps ni per acabar les frases–, molts no poden evitar exclamar-se: “Comme vous parlez bien français!”
Estic segura que ho diuen amb tota la bona voluntat i l’admiració genuïna que els produeix que algú pugui parlar així d’àgilment una llengua étrangère (com diuen ells). Al cap d’unes quantes reiteracions d’aquest tipus de comentaris, però, em retrobo amb un sentiment contradictori: no voldria pas semblar desagraïda, però crec que no té gaire mèrit saber parlar la llengua en què he cursat els meus estudis. Sorgeix una mena de desconnexió, d’una banda, he estat admesa a una universitat francesa després d’haver superat el mateix procés de selecció que qualsevol estudiant de la República. De l’altra, se’m tracta inconscientment com una nouvinguda ignara en felicitar-me per allò més elemental: saber dir “hola, bon dia” o “on és la Torre Eiffel?”.
Així i tot, hi ha un aspecte on em sento totalment a descobert i on m’entusiasmo quan entenc el que se m’explica. He descobert que sé parlar el francès de dissertació, aquell que s’aprèn i s’utilitza únicament en contextos acadèmics, però que el llenguatge i l’argot del dia a dia em resulta un pèl atzarós. Un dels meus primers vespres, em van demanar quina verdura voldria per sopar. De cop i volta, vaig envermellir en adonar-me que no tenia la més remota idea de com transmetre-li a aquella sol·lícita parisenca que em venia de gust menjar mongeta tendra. En aquell moment, només se m’acudien paraules com par ailleurs, sérendipité, paradoxalement, téléologie... Vam acabar fent una espècie de Saber y ganar per entendre de quina verdura es tractava.
Tot sovint, la família amb qui convisc s’exclama: “Tu apprends plein de choses!” Es veuen obligats a definir-me elements bàsics de la seva quotidianitat. Fent la sobretaula al voltant d’una plata de formatges, la filla va agafar paper i bolígraf i va fer un llistat del vocabulari, encara més complex, que empra la joventut d’aquí. Descobrint paraules que no havia sentit mai –algunes de les quals eren la inversió de mots habituals (en diuen verlan del fet de convertir louche en chelou, o énervé en vénère)–, vaig acabar pensant que potser sí que, finalment, se m’haurà de felicitar per saber parlar francès.
