Un matí qualsevol en una aula de formació tant pública com privada del domini lingüístic del català. En aquest cas, pública. El formador comença la classe amb la pregunta desgraciadament de rigor: “Algú de vostès no entén el català?”. Tothom diu que l’entén. Al cap de dues frases més, torna a fer la mateixa pregunta. Tothom respon el mateix. Des d’un cantó de la classe s’escolta la segona formadora pronunciant la motivadora frase: “És que ens obliguen a fer-ho en català”. El formador principal reprèn la classe amb giragonses lingüístiques pròpies d’un funàmbul, passant del català al castellà amb tanta rapidesa –fins i tot en una mateixa reflexió– que desconcerta l’alumne més aplicat. Però la cosa no acaba aquí, a mesura que van passant els minuts, el professor va abandonant el català fins que pràcticament queda relegat a l’anècdota. Fins i tot, i aquí va la pitjor part, contesta en castellà als alumnes que se li adrecen en català.
I això no ha passat al sud d’Alacant, on governen els malvats PP i Vox, o al Rosselló, on el nostre idioma està proscrit, sinó a Andorra, on tenim la nova i flamant llei, tan aclamada entre alguns sectors de les comarques veïnes, i on el català representa que és l’única llengua oficial. D’entrada, posaria en qüestió la sola formulació de la pregunta. La farien a Segòvia, Tolosa o Torí, per dir tres llocs a l’atzar? Segur que no. A més, quin favor està fent aquest formador als alumnes no catalanoparlants que van respondre positivament a la pregunta que no s’havia de fer? Cap, perquè els nega la possibilitat de millorar el seu nivell de català. És més, devien pensar, si ni a l’Administració em parlen en català, per què l’hauria d’aprendre? O, per què em demanen que tingui cert nivell quan opto a una feina si ni el Govern me l’ensenya quan en té una oportunitat? I, la traca final del despropòsit: fer sentir en posició d’inferioritat els alumnes que s’expressen en la llengua oficial responent en castellà les seves preguntes o reflexions. Indignant i segurament objecte de sanció.
Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar per què aquest formador va procedir d’aquesta manera. Els catalanoparlants portem a l’ADN uns complexos lingüístics que es transmeten de generació en generació propis dels parlants de llengües que han estat perseguides per idiomes colonials, com és el cas del francès i el castellà. Aquest complex ens fa sentir inferiors i sempre disposats a complaure l’interlocutor, per al qual, pensem, és una nosa haver d’incorporar-se a la nostra comunitat lingüística, exactament l’oposat que opinen ells de la seva. I aquest complex no el salva el fet que Andorra sigui un Estat, ni que tingui una súper legislació nova de trinca que es pot i s’hauria d’aplicar. Tot això desapareix i s’imposa aquest complex limitador instal·lat al subconscient. Si a aquest fet hi sumem la situació de la llengua a la resta del domini lingüístic o la gran quantitat d’immigrants que no tenen el nostre idioma com a prioritat, tot i que molts siguin respectuosos, hi trobem més explicació. Per tot plegat, tenim el còctel perfecte per acabar abonats al desastre, com va passar en aquesta formació, un cas que desgraciadament no és una anècdota, sinó que és del tot habitual, en diversos graus.
Diu el Govern que Política Lingüística ha incoat 30 expedients, dos dels quals amb sanció inclosa, en el primer any d’aplicació de la norma. A ningú que es mogui per comerços, bars o restaurants no se li escaparà que la llei es vulnera a tota hora, i que els afectats no denuncien per mandra o evitar el conflicte. La solució és complicada, ja que per canviar mentalitats com la del formador cal molt més que una llei. L’oficialitat del català a la UE pot ajudar, perquè donaria prestigi a la llengua, que no en va sobrada, però amb això sol tampoc serà suficient. És moment de sortir de la zona de confort i prendre decisions valentes i arriscades. O ara o mai, sense excuses. I no només a Andorra, sinó de la mà del conjunt de la comunitat lingüística del català. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, com va recalcar Òscar Ribas a l’ONU.
