Compro la novetat, no la normalitat
No sé ben bé de qui és l’expressió, però també aquí, tot i que no massa, l’hem sentit en les rodes de premsa del Govern: tornar a la nova normalitat. I francament no sé massa què vol dir. Compro la part de novetat i no la de normalitat. Què és, a més, la normalitat? Hi ha una comuna normalitat? Potser sí. ¿La de les cues de trànsit, la de les avingudes de l’eix comercial plenes de gent, la de sortir a la muntanya, la d’anar al teatre o al cinema, o...? ¿La normalitat de qui amb prou feines arriba a fi de mes, la de qui treballa dia sí dia també, la de qui no sap què fer de tant com té? ¿La normalitat dels qui jutgem què és normal i què no ho és segons els nostres paràmetres curts de mires? ¿La dels qui sentenciem sobre el que s’ajusta i qui s’ajusta als comportaments socials i políticament correctes? ¿La normalitat del pensament únic i uniforme on dissentir es qualifica d’anormal? ¿Hi ha tantes normalitats com persones l’habitem? Uf, això podria ser etern, gairebé. He dit que compro la novetat. Quina? La d’un món on el respecte al punt de vista diferent tingui cabuda, la novetat d’una societat on valorem la diferència com quelcom que ens enriqueix i ens fa més humans, compro la novetat d’un planeta que ens sentim més nostre, la novetat d’esgarrifar-nos quan als nostres veïns els van malament les coses, la novetat de tenir cura dels més vulnerables perquè no són persones que destorben i aparquem lluny de les nostres vides, la novetat de compartir el que creiem, pensem i estimem sense por a l’altre. Però, ¿això és nou? Ara que hem parat màquines, se’m fa nou i m’esperona a acceptar-ho com un repte i un risc que val la pena assumir.