Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de David Gálvez

David Gálvez

Escriptor

 

 

Compte amb el que enceteu a la xarxa

Compte amb el que enceteu a la xarxa




Parlem de les xarxes socials? Parlem de l’afirmació que, com s’ha dit molt sovint, les carrega el diable (igual que en l’expressió idiomàtica antigament referida a les armes de foc)? No em considero un ingenu en aquest àmbit. Vull dir que fa anys que em moc a internet. Primer i durant molts anys, al món dels fòrums. Més tard, al dels blocs. Més recentment, al de Facebook o Twitter. Per tant, sé que és fàcil que una broma, un estirabot, un comentari o el que sigui, acabi prenent vida pròpia en mans d’allò que anomenem «el públic». És per això (i perquè Twitter em desborda totalment i no sé com fer-ne un ús raonable) que piulo més aviat poc. Si hi afegim el fet que pràcticament ja mai no escric res en cap dels múltiples blocs que gestiono, podríem dir que em queda un únic vici en l’àmbit de les xarxes socials: Facebook. Facebook, aquella cosa que la gent més jove que jo ja gairebé no fa anar per obsoleta, feixuga, lenta o el que sigui. Doncs sí, ho confesso, quan soc a internet, gairebé sempre és amb una finestreta oberta a Facebook.

Per què? Perquè em permet gestionar notícies, acudits, vídeos i, en general, informació tant personal com pública compartida per unes quatre-centes persones més o menys triades. Parlem d’un recinte relativament obert però no del tot. No es tracta ben bé d’un espai públic. O d’un espai social però no massiu o indiscriminat. Puc triar al detall a qui llegeixo, amb qui comparteixo informació, a qui faig confiança o veto.

Amb tot, i malgrat l’experiència que miro d’explicar que tinc, no sempre l’encerto. Ara fa poc, com insinuava a l’inici, vaig cometre un error de principiant. Vaig penjar un comentari amb una opinió personal al meu mur de Facebook juntament amb un article d’opinió d’una tercera persona. El meu comentari era crític amb part del contingut de l’article. És a dir, en qüestionava el que jo anomenava el «negacionisme» que s’hi practicava. Vaig triar la paraula negacionisme plenament conscient que se sol entendre com una actitud política de rebuig cap a algun fet objectiu. Per tant, l’article negava fets per mi evidents, titllant-los de “realitat paral·lela”. Jo discrepava. Fins aquí, tot bé. El que no vaig saber fer va ser estar pendent de les reaccions que aquest comentari (sumat al mateix article) generava al mur de Facebook durant les hores posteriors. Sobretot a partir d’un cert moment en què les paraules van pujar de to, es van proferir comentaris feridors o insultants.

De vegades no s’és prou conscient del mal que es pot arribar a generar. I jo hauria hagut d’estar més pendent de moderar des del principi i constantment. Així hauria pogut tallar les pujades o sortides de to i les ofenses i insults. Potser, fins i tot, hauria hagut d’anticipar-m’hi. No vaig fer res d’això. No ho vaig saber fer. Me’n penedeixo molt i em disculpo un cop més. Si sovint es fa difícil aprendre dels errors propis, imagineu com no deu ser-ho aprendre dels d’altri. Si podeu, aprofiteu-vos del meu.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte