Quan van arribar èpoques de vaques magres, fa ben poc, tots els comuns reduïen els pressupostos de despesa. Es van acabar les grans inversions en infraestructures i es va apostar per fer amb recursos propis el que fins aleshores es concedia a empreses externes. Segons les explicacions que donaven els mandataris comunals a la població, això permetia assolir estalvis importants. Unes mesures que després s’han vist reflectides als comptes d’aquestes institucions. Però sembla que els temps en què estàvem a pa i aigua van quedant enrere, que estem sortint del túnel, tal com ens diuen. Els responsables polítics de les administracions locals ens anuncien que les finances ja estan sanejades (en la majoria de casos, en algunes l’evolució ha anat a la inversa). No ens ha d’estranyar, doncs, que la fervor per tornar a externalitzar s’implanti amb força a la majoria de les cases. Ens diuen ara que deixant-ho a mans d’un privat ens sortirà més bé de preu. La mateixa qualitat a un cost inferior i tota mena de filigranes possibles. I ens ho creiem, perquè així ho podem veure en les previsions de despesa que ens mostren els equips en què hem deixat la gestió de la col·lectivitat. Xifres perfectament definides en taules a tot color i del tot comprensibles encara que siguis d’aquells que tenien les matemàtiques entravessades. És clar que també ens vam creure les projeccions que ens van mostrar en les èpoques que tocava estrènyer-se el cinturó. I és que ja sabem que els números són sempre imparcials i que sempre tenen la raó.
