Concertina: breu postil·la gramatical

Una llambregada a la foto que acompanya aquest text (cantonada superior esquerra, o inferior dreta, en funció de com agafeu el diari) basta per comprovar per què més d’un cop algú s’ha pogut adreçar a mi en àrab o en turc. En el passat aquests mateixos trets aràbics m’havien fet dipositari (en repetides ocasions) de les màximes atencions dels amables membres dels cossos de seguretat d’alguns països europeus.

Malgrat que aquells episodis no em resultaven agradables, mai em vaig sentir excessivament maltractat: hauria de multiplicar de manera exponencial les meves males vivències per atansar-me a la desolació dels milers de refugiats que (des)esperen a Grècia i Turquia. El mateix hauria de fer el govern d’Espanya, que en els cinc primers mesos de l’any ha acollit una vintena de persones de les més de 16.000 acordades, i que ignora que Àustria, cinc vegades més petita en superfície i població, n’acull desenes de milers; o que no recorda que només a França l’any 1939 s’hi van exiliar més de mig milió d’espanyols. Que consti, a benefici d’inventari, que no sóc tan naïf com per defensar l’acollida de tots els refugiats sense cap mena de control, però a ningú se li escapa que entre aquesta darrera opció i l’abandonament infame de milers de persones al seu destí s’hi pot trobar un punt mitjà.

D’altra banda, Andorra té a la memòria l’experiència dels qui no fa gaires dècades van haver de buscar-se la vida a Besiers o a Barcelona. Ni que sigui per això (millor, és clar, fer-ho per pura solidaritat) podria el Principat passar-li la mà per la cara als veïns del sud (ho han posat molt fàcil) acollint el mateix nombre de ciutadans. Un nombre viable i factible, en paraules de César García, president de la Plataforma d’ONG d’Andorra.

Deia Baroja allò de guarir el nacionalisme tot viatjant; un parell d’hòsties, afegeixo, tampoc van malament. Als de Brussel·les que van pactar aquest putiferi els muntava jo una guerra civil bonica com un sol i els facturava, amb la família al complet, a picar pedra al bell mig d’Alep, o a Mordor a netejar latrines plenes de merda d’orc. També als governants de Madrid, que han posat de moda a Ceuta i Melilla les concertines (símbol ominós de les polítiques europees respecte dels refugiats) que guarneixen alguna frontera de l’est d’Europa.

L’apunt gramatical: una concertina, a més del filferro de la vergonya, és un instrument petit semblant a un acordió; un concertino, per contra, és el primer violinista d’una orquestra. Ganes m’agafen de tornar-me boig fent malabars amb el gènere gramatical i la semàntica i posar-los a alguns un violinista, un acordió o un filferro adornat amb fulles d’afaitar pel recte (que no per la recta) amunt.