Els dies passen ràpid, però no podia deixar d’explicar-vos el que vaig viure el primer cap de setmana de maig a Barcelona. Va ser un cap de setmana nostàlgic, tot en una mateixa localització: l’anella olímpica de Montjuïc. Dissabte vam enfilar amb la meva muller cap al Cap i Casal perquè teníem dos concerts de primera línia, dissabte Eros Ramazzotti, i diumenge El último de la Fila. Ambdós artistes amb cert regust anys 80 i amb certa ferum de la nostra enyorada, o no, adolescència.
Del concert de l’italià poques expectatives, fet pel qual era fàcil que ens conquistés, i així ho va fer. Amb la dona coneixíem bé els grans èxits del cantant romàntic i jo sabia, perquè l’havia seguit a distància, que desgranava una mena de rhythm- and-blues i blues, amanit amb les seves balades romàntiques que quan érem joves ens feien somniar en els nostres amors platònics al clípol que ens duia al col·le, quan, si el xofer tenia el dia amable, ens deixaven posar el casset que dúiem de casa. Devia ser l’any 1986 quan sonava Diálogo pels altaveus mitjosos del transport escolar.
No va decebre. Porta una banda de 10 músics excepcionals, com no podia ser de cap altra manera, i ell es va marcar uns solos amb la seva strato que van deixar més d’un amb els ulls com plats. L’únic punt  estrany de la nit va ser quan en els darrers compassos del darrer tema apoteòsic, Fuoco nel fuoco, que havia de donar pas als bisos, va aparèixer l’estanquera a tot color a la pantalla de LED d’alta definició que hi havia darrere l’escenari. La gent, que aplaudia el final de la cançó, va deixar d’aplaudir per començar a xiular, alguns; i per començar a enregistrar amb el mòbil, uns altres. La qüestió és que quan va acabar el tema ningú aplaudia i la consternació era absoluta, uns quants, els que duien fatxaleco, encantats de la vida, i els que no van entendre l’acte nacionalista per part de l’italià, comentaven la jugada: "crec que el seu equip no l’ha assessorat prou bé", deia una. "Què hi pinta aquesta bandera aquí?", deia un altre. La qüestió és que mentre la gent hauria d’haver estat aplaudint i demanant més temes, ningú ho va fer i van ser cinc minuts de silenci fins que van sortir de nou els músics.
L’altre concert, el de l’Último de la Fila, va ser una altra cosa. Apologia del surrealisme, imaginari rural i nostrat, i 57.000 veus cantant totes les cançons que van proposar al seu repertori de dues hores. Un Manolo García i un Quimi Portet absolutament emocionats i entregats al públic de casa seva. Missatges absurds a la pantalla –"LED, VENC OPEL CORSA", "HI HA UN SENYOR GRAN DESORIENTAT AL COSTAT DE L’ESCENARI", "COMPRO OR", "AIXAFEM-HO TOT"– quan sonava el darrer himne del repertori, Insurrección. Ni la pluja va fer que la gent parés de ballar i esgargamellar-se. Es notava que tocaven a casa, Manolo García estava deixat anar i semblava que estigués tocant per a quatre amics. Dos genis del pop-rock demostrant que l’edat és només un número; tres, si hi incloem l’italià.