Fa molts anys que sentim a parlar del casino i en la història d’Andorra és un tema que ha aparegut de forma recurrent, que jo sàpiga, des del segle XIX. En els últims mesos s’han intensificat les notícies referents a l’adjudicació d’un casino i com a resultat s’ha posat a disposició dels interessats un plec de bases. Per descomptat, no hi he tingut accés però avui m’agradaria recuperar una concessió de l’any 1888 que no va veure prosperar el seu projecte enlluernador, com va passar també, per esmentar-ne només alguns, en el cas de Duvivier, E. Voltan, Duffès, Cohen Frères i Briones.

Per un termini de noranta anys es concedia, a una societat francesa, l’explotació de les aigües minerals, mines i pedreres, a més de l’autorització per a teatres, casinos, curses, loteries, telègrafs, ferrocarrils, hotels, cafès, etc. En retorn, la societat es comprometia a deixar un dipòsit de 50.000 francs, que si no es pagaven anul·laria immediatament el pacte. A continuació s’establia que havien de construir, en el termini de sis anys, una gran carretera que aniria des de la frontera francesa fins a l’espanyola amb embrancament des d’Escaldes fins a Ordino. Els treballs havien de començar en l’espai de tres mesos i cap establiment podia obrir fins que no s’hagués acabat completament la gran carretera. A més, havien d’edificar un hospital per a quinze llits i les despeses de manteniment serien al seu càrrec. El país posava a la seva disposició tot el material necessari per a la construcció de les carreteres i per als establiments, a excepció de la fusta. Una vegada oberts els establiments, la societat s’obligava a pagar anyalment uns 7.200 francs al país. Aquests eren els punts principals d’aquesta concessió del 1888 que, com ja sabeu, no va prosperar.

En aquest viatge al passat, hem d’entendre que Andorra vivia uns anys de crisi econòmica propiciada en gran part pel tancament de les fargues. Un temps d’incertesa que obligava la població a marxar cap a França o Espanya per guanyar-se la vida. Està clar que aquest projecte que oferia feina, riqueses i una existència millor era anhelat pels andorrans i el Consell General, conscient de la desesperació en què vivien, no va dubtar a signar el decret de concessió. Però l’última paraula la tenien els coprínceps... Curiosament qui surt més mal parat de la negativa d’acceptar la concessió és França i, pel que sembla, els seus partidaris andorrans, descoratjats i disgustats pel fracàs d’aquest projecte, van anunciar al veguer que no li donarien més suport. Charles Romeu explicaria al seu delegat permanent que els ànims estaven “sobreexcitats”.

A vegades intento imaginar com s’hauria transformat Andorra si una de les nombroses peticions de concessions ha­gués tirat endavant amb la construcció de grans establiments i amb línies de ferrocarril. Va ser una decisió encertada? Ens assemblaríem més a Suïssa o a Mònaco? Chi lo sa...