El 1918, Josep de Riba, veguer episcopal, escriu al seu homòleg Charles Romeu per saber la seva opinió sobre la conducta del Consell General i sobre les regles del dret vigent a Andorra del qual s’ha inspirat per intentar solucionar els afers de les concessions. Per a Romeu, aquest intercanvi d’opinions no presenta cap interès perquè ja se n’ha parlat massa i s’ha de passar a l’acte. És als coprínceps a qui pertany actuar i resoldre la situació. Com a veguers només s’han de limitar a ajudar-los en aquesta tasca si els ho demanen.
Romeu explica que el dret vigent a Andorra està poc fixat, sobretot en matèria de concessions, i que des de fa anys el Consell General ha canviat d’apreciació en relació amb la legalitat i la validesa d’aquests contractes. Ja sap que la seva opinió difereix de la del seu homòleg sobre el principi mateix que domina i regeix els contractes d’aquesta mena.
El Consell veu desitjable d’utilitzar, al mateix país, les forces naturals que existeixen i de veure fundar a les valls indústries, fargues, alts forns, etc. que tractaran allà mateix els minerals de la terra andorrana. “Això donarà vida al país”, diuen. 
Andorra hi trobarà avantatge? És la pregunta que Romeu es fa perquè estima molt el país. Es demana també si Andorra serà feliç de veure transformar la seva vida agrícola i pastoral en una vida industrial i agitada per l’arribada d’elements estrangers imbuïts de reivindicacions socials que caracteritzen tots els grans centres obrers del món. 
Què hi guanyarà amb aquesta metamorfosi? Les jornades de treball seran més llargues però les necessitats seran més grans. Els camps i els ramats seran abandonats per la indústria i les mines. La calma de la vida serà ràpidament amenaçada per la introducció forçada d’elements cosmopolites. En pocs anys els costums i les tradicions seran pertorbats. Andorra ja no serà a casa seva i no és temerari afirmar que en poc temps una companyia poderosa implantada amb 1.000 o 1.500 obrers esdevindrà fàcilment la mestressa d’Andorra.
El Consell no ha vist aquest costat de la qüestió, ja que només ha considerat el punt de vista econòmic sense adonar-se dels perills que representa a nivell social. 
Romeu continua dient que Andorra tindria tot l’avantatge de veure augmentar considerablement els seus revinguts i recursos però seguint sent el que és. Que obtingui el millor partit possible de les seves mines i de les forces hidràuliques és ben natural; que en consenti la seva explotació, les concessions a companyies serioses que li asseguraran bons revinguts i la prosperitat general; res de millor. Però que eviti el perill d’introduir a casa seva un desconegut que un dia o l’altre, l’absorbirà.
Aquests són els pensaments del veguer francès, que sap que la seva manera de veure no és la mateixa que la de Josep de Riba ni la del Consell. Romeu desitja equivocar-se en les seves previsions. I manifesta que el futur ho dirà…