El Dictionnaire des idées reçues és un llibre inacabat de Gustave Flaubert. Allà, l’escriptor hi abocà el que anomenaríem clixés, llocs comuns, estereotips o opinions prefabricades sobre qualsevol assumpte i que a la seva època circulaven entre els francesos de la capital i de la província per igual. Opinions considerades de bon gust o obligatòries en els intercanvis socials, una mena de prêt-à-porter de la conversa. Per a Flaubert era la literatura la que s’oposava a aquesta remor constant. La literatura i l’enginy, i la personalitat, i l’estil.
Em succeeix, imagino que a moltes persones també els passa, que aquesta marea d’opinions de tercera mà només el trenca la conversa dels amics, l’enginy dels amics i, en darrer lloc, les conferències. Els dos primers són evidents, i vull agrair-los aquesta tasca ben bé social. Respecte a les conferències no sé per què succeeix. Potser és entrar en una sala i quedar-te a les fosques, com al cinema. Potser és la interpel·lació directa d’algú que, sabent, t’explica el que sap. Potser és l’actual facilitat per accedir-hi, tot i que res com el directe en carn i ossos. La qüestió és que l’exposició metòdica o ben improvisada i filada de coneixements –tot un gènere en si mateix, un assaig vivent–     m’embadaleix i em transporta com la millor ficció i, sobretot, m’allunya durant un temps del corrent de l’idée reçue de la qual abominava Flaubert i m’allunya, per tant, de mi mateix.
La darrera ocasió me la brindà el cicle Transversals. Foren Carmen Santana i la recerca d’alternatives en l’arquitectura, Fernando Castro i la recerca d’alternatives en l’estètica, Chasey Johnsey i la recerca d’alternatives en la dansa, Erika Bornay, i la recerca d’alternatives en la història de l’art, i Jordi Savall i la recerca d’alternatives en la música. Cadascú al seu camp fa de la recerca un art i el motor de les seves exposicions orals on la veu també és el cos, i el cos la veu. I aquestes recerques, que ens apropen veritables pràctiques teòriques en cada un dels camps, han fracturat i fracturen en la seva formulació les idees estereotipades que circulen veloces i informen, per repetició, la nostra percepció. 
El valor d’aquest conjunt que hem tingut el plaer de veure i sentir radica en la presència i en el ventall de les recerques que representaven cada un d’ells. És el valor d’aproximar-nos a cada camp i a cada enfocament, de poder cercar pel nostre compte la resta d’obra i d’explicar-nos en què consisteix la seva mirada particular. 
No sé si ha estat el poder internar-me les tardes dels dimarts d’octubre en una sala a les fosques, davant d’una presència que em parlava del món, però certament ha estat plaent sentir aquelles veus.