Bé, potser vell no és la paraula correcta. Quedem-nos més aviat amb madur. En tot cas, diré que porto prou canes per començar alguna frase amb el famós “Quan jo era jove...”.

Quan jo era jove, teníem prou clar el que era un informàtic. ¿Què feia tot el dia per guanyar-se les garrofes? Es cuidava d’ordinadors, és clar. Els feia funcionar, i quan eren malalts els arreglava. Intentava entendre què li havia passat a l’aparell. En alguns casos, això implicava l’ús del tornavís. En d’altres, calia combinar components per crear un PC a mesura de les necessitats del client. En casos realment extrems, potser calia un toc de ferro de soldar. I també programava, és clar, per a ell mateix o per a d’altres, en aquells llenguatges tan misteriosos que semblaven anglès, però d’un dialecte certament estrany.

I avui en dia, ¿què fa un informàtic? Obre caixes i des­embala els nous aparells que el transportista acaba de lliurar. Configura un encaminador a través de la seva interfície web. Fa quatre retocs a una aplicació escrita a l’Índia per adaptar-la a les necessitats del client d’Andorra. Quan la cosa es complica, arriba a la conclusió que resultarà més econòmic reemplaçar l’aparell que intentar arreglar-lo. En tot, sembla que passi més temps instal·lant diferents components –tots creats per d’altres– que no pas inventant solucions personals. Falta aquest element personal de la relació amb la tecnologia, falta la màgia de crear una cosa pròpia.

De fet, us he de confessar que fer d’informàtic pot arribar a ser bastant avorrit. I tampoc és una feina gaire ben valorada, en un moment en què (gairebé) qualsevol sap instal·lar un Windows. Més exactament, qualsevol sabrà anar fent clic sobre els botons Acceptar successius –pel cap baix fins a arribar a aquell missatge d’error críptic que fa avortar tot el procés.

En aquest context, no és estrany que faltin vocacions i que la gent jove deixi de trobar al·licients per estudiar una carrera d’informàtica. És la generació més tecnològica de la història de la humanitat, sí, però també és una generació inquieta i creativa. No vol passar la seva vida laboral només arreglant portàtils.

Sens dubte és per això que dues iniciatives recents en el nostre país tenen el seu interès. Una va ser una olimpíada de robòtica, i l’altra una presentació de drons en el context d’una jornada universitària. Els organitzadors en els dos casos eren ben diferents, i també els grups d’edat als quals s’adreçaven. Però aquest tipus d’activitat té l’avantatge de mostrar que la informàtica i les seves aplicacions més físiques poden ser creatives, i doncs divertides. Si els enganxem amb això, potser la perspectiva de passar cinc anys estudiant algoritmes no els resultarà massa tediosa.