Vam començar el confinament estricte el 13 de març a la tarda, només sortint per comprar i sempre amb mascareta i guants. Però el dilluns 16 vam rebre un e-mail del ministeri de Salut que ens deia que el nostre fill podia haver estat en contacte amb un positiu confirmat (no entraré en detalls). Anaven passant els dies i irremeiablement em venia al cap la cançó de Els Pets, La vida és bonica (però complicada), aquella que a la tornada diu “I avui torna a ser dissabte”. Doncs aquesta era la sensació d’aquells primers dies de confinament: lectura, música, un puzle de 1.000 peces sobre la taula de la sala d’estar...
Al cap d’uns dies, de sobte, el veí va deixar de fumar; la pudor dels seus cigarrets ja no s’escolava a la nostra cuina pels conductes de ventilació. Tot un detall, vam comentar amb la meva dona, però l’olor agradable del suavitzant de la roba també havia desaparegut. Que estrany, vam pensar, perquè encara no sabíem que era un símptoma de la Covid-19. Tot i això, feia dies que ja ens molestava la roba a la pell, i teníem mal d’ossos. Vam començar a prendre’ns la temperatura dos cops al dia a partir del 20 de març, perquè ja vèiem que alguna cosa no marxava, i efectivament, no teníem febre alta, però sí el que els metges anomenen febrícula, és a dir, temperatures a partir de 37 graus i fins als 38.
Així doncs, tres dels quatre membres de la família sense nas i amb el gust justejant i, de més joves a més vells, de menys a més símptomes. Jo, en qualitat de més veterà de la casa, soc qui ha estat pitjor, vuit dies amb aquesta febre emprenyadora que no et deixava fer res i després quatre dies d’un mal de cap intens que encara va ser pitjor que la febre, cremor al pit i l’angoixa que provoca, indefectiblement, tota la situació.
Aquest ha estat el panorama dels meus primers dies de confinament, però paral·lelament a això hi ha hagut tot el tracte amb els metges i els sanitaris, que és del que realment vull escriure.
Vaig començar trucant al 116 perquè els símptomes clars de Covid-19 van aparèixer en cap de setmana i no vaig voler molestar la meva doctora referent. El servei al 116 va ser molt bo, tranquil·litzador i atent, el noi que hi havia a l’altra banda no tenia pressa a penjar el telèfon i va contestar tots els meus dubtes.
Ja dilluns vaig trucar a la consulta de la doctora de capçalera, que ja em va advertir que clarament els símptomes eren de Covid-19 i que si no anaven a pitjor, sobretot l’ofec, anés prenent paracetamol per pal·liar el malestar.
A partir d’aquí hi ha hagut un seguiment estricte del ministeri de Salut, des d’on em van dir que em fes el test de la PCR per determinar si era positiu. I efectivament, n’era. I des d’aquest positiu, la trucada del Sergi des del ministeri de Salut ha estat periòdica, perquè l’informés del meu estat. Excel·lent atenció.
El mal de cap va fer que la meva doctora em derivés a Urgències per descartar altres coses i mirar quina afectació tenia de la Covid-19. Aquí també el servei i la coordinació van ser de primera, des de l’ambulància que em va venir a buscar a casa, l’entrada a Urgències, l’atenció de les dues infermeres, primer la Bàrbara i després la Maria, que van estar per mi, primer l’una i després l’altra, durant les quatre hores que vaig estar a Urgències. També la doctora que va supervisar totes les proves. I amb l’informe a la butxaca, de nou a l’ambulància i cap a casa, a acabar de passar la malaltia amb resignació.
Sigui com sigui, ara ja gairebé ha passat tot, bé, de fet fins al dia 24 d’abril no podem sortir de casa ni per comprar, i ho fem on-line, però aquest seria un altre tema, del qual potser escric més endavant.