Confluències poètiques: Levine, Margarit i Andorra

Tot engega fa uns dies. Llegeixo un article de Júlia Fernández sobre el poeta estatunidenc Philip Levine, de qui fins aquest moment no sé res. El títol del text atrapa des del primer segon i apunta que l’escriptor, que va guanyar un premi Pulitzer, hauria visitat Andorra. El text, però, anava molt més enllà: al primer paràgraf feia una breu semblança de Levine (Detroit, passat proletari), al segon explicava la seva progressió dins del món de la literatura (escriptura i docència), al tercer es parlava dels grans temes que tracta la seva poesia (infància, vida dels treballadors manuals, anarquistes de la Guerra Civil Espanyola)... I així anar fent. Resulta que Levine havia viscut a Barcelona als anys 60. I és aquí que arribem al cor del text, on Fernández ens narra les dues breus estades de Levine a Andorra: una a mitjan anys 60 i l’altra la dècada següent. És evident que a partir d’aquí es fa impossible no començar a investigar. Localitzo unes declaracions on Levine parla dels seus diaris i de com un d’aquests apunts, que solia fer quan viatjava, li havia servit per bastir un poema on explica com havia canviat el país des de la seva primera visita: més pol·lució, grans cotxes, xalets de lloguer per als turistes, una munió d’esquiadors, etcètera. Però enmig de l’infern de modernitat, s’adona que els andorrans encara han sabut mantenir un oasi d’horts i camps de conreu que els redimeix. Ubico igualment un text a mig camí entre la prosa i la poesia que parla d’una experiència en un basar d’electrònica andorrà on Levine mira de comprar un aparell receptor de ràdio. L’atén un exiliat que diu que li pot vendre “qualsevol cosa que li passi pel cap” i que li explica que va arribar al país vint-i-cinc anys enrere fugint dels alemanys, quan “tothom era comunista”. També trobo una entrevista en què Levine narra el moment exacte de la seva primera visita a Andorra, que descriu com un dels millors records que atresorava: “Un vent càlid bufava per damunt d’aquest camp d’herba alta. Vaig sentir que la meva dona i el meu fill i jo érem com un sol ésser, d’alguna manera. [...] Pots viatjar per tot el món mirant de trobar una experiència com aquesta i no oblidar-la mai.” Per últim, arribo a una foto feta a Nova York en què Levine està assegut a la vora del també poeta Joan Margarit. Són a la Housing Works Bookstore del Soho, on llegeixen fragments de les seves respectives obres. ¿Els ha ajuntat l’atzar? ¿Es coneixien de l’època barcelonesa de Levine? ¿Sabia Levine que un dels records més potents de Margarit és, també, una memòria andorrana mitificada: l’enamorament adolescent envers la Montse Rebés, a qui escriu una declaració d’amor que mai li dóna i que acaba amagant en una escletxa del rocam de l’hotel Andorra Park, llavors en construcció? ¿Sabia Levine res del “mapa del tresor” que Margarit va dibuixar i conservar molts anys per si un dia havia de recuperar el text?