En la majoria de cambres parlamentàries del nostre entorn, quan en una sessió de control és el grup que dona suport al Govern qui presenta una pregunta ho fa per buscar el lluïment del ministre de torn. A casa nostra, en les poques ocasions que la majoria ha interpel·lat l’executiu, més que per lluir l’ha posat en un problema.
Només cal veure la darrera sessió de control i l’exercici de confusió de cara a la ciutadania que van protagonitzar el president del grup liberal, Ferran Costa, i el ministre de Presidència, Economia i Empresa, Jordi Gallardo, que a més a més, i veient com eren incapaços de sortir del jardí en què ells mateixos havien entrat, van culpar la premsa de fer titulars alarmistes amb relació al nombre d’aturats. I és que malgrat que no porta encara cent dies al càrrec i no ha pres cap decisió que hagi pogut influir en la matèria, Costa va demanar al ministre per l’increment del nombre d’aturats inscrits al Servei d’Ocupació del mes de maig. Més enllà de la coincidència, el mateix dia, amb la publicació de les dades del juny, on el nombre d’inscrits baixava amb relació al maig malgrat que era un 16,9% superior al del juny de l’any passat –dada que, suposo que per oblit, el ministre va obviar–, Gallardo va respondre Costa fent servir la taxa d’atur del primer trimestre del 2019 –sí, senyor ministre, més baixa que el mateix període del 2018 però 0,6 punts més alta que la del quart trimestre del 2018, dada que també va obviar–, fet que va convertir la sessió en un diàleg de sords. De res va servir que l’oposició, amb les xifres d’Estadística a la mà, es mirés de fer veure al ministre que tot i que la taxa d’atur fos del 2,1% a Ocupació hi ha més persones sense feina que fa un any.