El món és pura confusió. I no n’estic fent cap espòiler. Després de repassar les notícies tan impactants i destacades del 2016, arribo al rànquing de hashtags més compartits a Instagram durant l’any passat i el meu estupor descobreix que el lidera la paraula #Love (seguida per altres termes, com beautiful, happy o friends). De bojos. Ara sí que crec que ha arribat el moment de rellegir la Utopia de Thomas More, en la versió revisada que ha publicat recentment l’editorial Angle. La introducció l’ha escrita David Gálvez. Així, en cas de dubtes, tinc una porta de proximitat on refugiar-me.

Igual és cosa meva. Però no veig molt clar això de les societats perfectes i ideals. El meu pensament gens utòpic ha quedat afectat per la ment preclara del malaguanyat –com me’n sap, de greu– Zygmunt Bauman i la seva advertència sobre la trampa que constitueixen les xarxes socials. A El arte de la vida, el sociòleg i filòsof polonès es planteja una desconcertant pregunta de sortida: “Què hi ha de dolent en la felicitat?” I analitza la transformació que ha patit el terme amor i el paper que exerceix en els vincles humans dins “l’escenari modern líquid” –és clar.

“En el nostre entorn modern líquid, la lleialtat per tota la vida és una benedicció entelada de moltes malediccions”, analitza Bauman. “D’aquí l’ansietat: la por de perdre amics o parelles barrejada amb la por de ser incapaços de deslliurar-nos d’aquells que ja no volem, juntament amb la por de trobar-se un mateix a l’extrem receptor de la necessitat i resolució de l’amic o la parella que diu: ‘Necessito més espai.’ La ‘xarxa’ de relacions humanes (xarxa: el joc interminable de connectar-se i desconnectar-se) és avui la seu de l’ambivalència més angoixant, allò que enfronta els artistes de la vida a un embolic de dilemes que causen més confusió que no pistes ofereixen...”

Arribats aquí he fet una prova virtual per trobar pistes sobre el meu grau de confusió social media. He creat el núvol amb les paraules que més faig servir a Facebook i, segons l’aplicació, reflecteixen els meus interessos, desigs i (ehem) personalitat. Love no hi surt. Em temo que el meu lèxic és més previsible: escriure, llibre, biblioteca, editorial... El reforcen paraules despreocupadament erràtiques: seva, meva, tema, millor, molta... I no sé com prendre’m que em surti més gros l’avui que el demà, i la setmana que no pas el dia.

Però el que m’ha deixat ben preocupada és que en un marge molt minúscul, en la mida més petita i perjudicada per una disposició vertical, aparegui la meva “vida”.

Ja el tinc. Propòsit per al 2017: replantejar-me algunes prioritats líquides.