Conillets
Segueixo des de fa mesos amb interès informatiu i, per què no admetre-ho, fascinació personal, la lluita sense treva que mantenen les treballadores d’atenció familiar de l’Alt Urgell (com les de tot Espanya, una marea rosa que envaeix institucions arreu). Defensen como gato panza arriba els drets laborals fins a haver-se convertit en un orgullós furóncol al cul del Consell Comarcal. Resulta particularment exemplar perquè precisament parlem d’un sector fàcil de precaritzar, format per dones i sovint amb una formació no gaire elevada. Contrasta amb el panorama que tenim per aquí dalt, amb uns sindicats que només han mirat pels empleats ja més cuidats, sense dignar-se a mirar cap avall. Contrasta menys, però, amb empresaris absolutament al·lèrgics a tota veu reivindicativa, per fluixeta que sigui (i arriba a l’esperpent: un home de negocis del país es negava a passar per la mateixa secció d’entrevistes la setmana prèvia centrada en un sindicalista). I els treballadors? Ens movem entre la síndrome d’Estocolm i una por de conillets. Això de no significar-se, de totes maneres, és tan propi de territoris petits, d’espais on tothom s’ha vist i on les veus discordants temen veure’s amb les cordes vocals tallades. Tot plegat, però, mal favor li fa al país, m’atreveixo a pensar –i a dir, ups–. Ofereix una imatge anacrònica de cara a l’exterior, com a mínim, que dubto que sigui massa positiva per a un país que viu precisament de la imatge exterior. I no sols en termes turístics. Havíem quedat que també cal atreure talent forà, oi?, per fer enlairar més sectors que el turisme i el comerç. En fi, a veure si el 2023 ens porta una miqueta de valor. O millor dit, lluitem per ell.