Connexió rural

El primer que vaig preguntar davant la possibilitat de passar un cap de setmana en una casa de turisme rural és si aquesta disposava de Wi-Fi. Perquè un està al servei del lector les 24 hores com si fos un caixer automàtic però sense cobrar comissions de manteniment, i ha d’enviar els seus articles amb regularitat. Així que hi he anat amb el portàtil, la tauleta, els telèfons, tres carregadors i cinc càpsules de ristretto perquè no soc persona fins que no em prenc un cafè just després de llevar-me. 
Aquí estic, en un ambient bucòlic però més a prop del que pensava Marx a El manifest del món agrícola que del mite del bon salvatge de Rousseau; amb els aparells mig morts, utilitzant les dades dels mòbils com si fossin cartilles de racionament o de prestatgeria de supermercat de la Unió Soviètica, i bevent un líquid de color negre que anomenen cafè i que no tenia res a envejar al que descriu David Foenkinos al seu llibre Els records: “Em vaig prendre aquell cafè horrorós. Hauríeu dit que era un cafè que tenia trastorns de personalitat; crec que era un cafè que li hauria agradat ser més aviat un suc de tomàquet.”
Després de mitificar i d’elaborar panegírics de la vida rural, el descans i la desconnexió del món exterior ara enyoro molt la meva cafetera italiana Alessi i una mica menys la fibra òptica. Perquè a Andorra, i gràcies a un error de càlcul en els treballs de la zona de l’esllavissada de davant del Punt de Trobada que va tallar la principal línia de connexió internacional d’Andorra Telecom, ja em van deixar a casa unes hores sense Internet. Potser m’hauria fet més falta una mosquitera, perquè la primera nit va entrar a l’habitació un insecte tan gran que no sabia si era un borinot XXL o l’Air Force One de Donald Trump, que com que no podia comprar l’illa de Groenlàndia venia a adquirir la casa rural amb els seus hostes inclosos en el preu.
I la senyora de l’agroturisme dient-me que marxés al bar del poble, que allà segur que tindria Wi-Fi. Escolti, mestressa, sense ofendre, que als bars anem a beure, no a treballar. Només falta que allà demani un Aperol o un vermut Yzaguirre i s’emboliqui la troca i no tingui el vistiplau de l’afició, o dels parroquians, com a La culpa fue del cha, cha, cha dels Gabinete Caligari.  Que ja m’espavilaré per enviar els articles, encara que hagi de demanar a algú que lligui el llapis de memòria a la pota d’un colom, encara que ningú sigui aficionat a la columbòfila com Don Pantuflo Zapatilla, el pare dels Zipi i Zape. Jo segur que no ho faré.
Els coloms i els ocells ben lluny, perquè els tinc fòbia. Que ja vaig fer mans i mànigues, la setmana passada, per escaquejar-me de la visita a la granja de les perdius xerres de Llumeneres malgrat que hi anés una ministra, un secretari d’Estat i altres càrrecs. Però el més al·lucinant en aquest món rural i analògic és que he recordat que porto unes sabatilles esportives d’una marca xinesa amb un xip, elements biomagnètics i nanotecnologia i un sensor que compta els passos. Així que he connectat una vamba a l’ordinador. I ja tinc Wi-Fi.