Conquerir els teatres

Despacito, com diu la cançó, però amb bona lletra. Així anem i així ens botim quan pensem que estem en el bon camí. Aquest inici de curs, de temporada i de cicle ens posa a la ruta desitjada. Són només tres muntatges, però fem camí. Un dels objectius principals que tenim des de la direcció de la Jocand, la nostra Jove Companyia de teatre, és omplir les sales de públic jove, generar nous espectadors. Hi estem treballant.

Després de tres sessions i tres (quasi) plens amb el nou muntatge, puc dir que prop del 80% del públic eren joves espectadors que podien admirar les seves companyes de classe, d’estudis, de joc o de sortides, les seves amigues o conegudes, però les seves iguals, dalt de l’escenari. Que important és això! No són famosos de la televisió, ni actrius de tota la vida que no saben com es diuen, no. Són joves com ells i com elles.

Aquests joves espectadors, molts dels quals s’estrenaven en una funció de teatre complexa com és aquestes Troianes, són els que en voldran més, ens en demanaran més i ja no es conformaran amb qualsevol cosa.

Creiem que aquest nou espectacle de la segona promoció de la Jocand està a l’altura de les expectaives, que s’ha agafat amb força a l’estela dels muntatges que el van precedir i que fins i tot ha significat un salt endavant. Un salt mortal. Enfrontar-se al text d’Eurípides no és fàcil, ni per als joves ni per als adults, i debutar en un escenari amb un dels textos més antics que es coneixen, d’una complexitat considerable, defensar la nostra proposta ha sigut un repte per a tots: directors, intèrprets i espectadors.

L’aposta era clara: fer arribar la força i la passió del teatre contemporani a través d’un clàssic, bressol de la nostra cultura grecollatina, i no morir en l’intent. No m’entretindré a autocriticar el que hem fet, perquè això ho ha de fer el públic. A nosaltres l’orgull de pares ens pot, i només en podem dir les virtuts. Però les vuit troianes que defensen la funció fan, tot i que potser no ho saben, una cosa que per a elles és encara impossible. I el públic ho celebra. Els joves comenten el que no entenen, s’aixequen a aplaudir, no saben qui era Menelau però tant els fa perquè entenen el patiment de la història. Tampoc no coneixen cap aqueu, cap grec ni cap troià, però empatitzen amb aquestes dones que repassen el sofriment que han passat i que cada dona pateix a totes les guerres que assolen el món.

Potser no entenguin el que li passa a Europa però saben que tenen la clau per canviar-ho I es tornen a aixecar per aplaudir. Nosaltres, des del nostre racó, sabem aleshores que ja no hi ha marxa enrere, perquè la pròxima vegada que vagin al teatre voldran una funció que sigui com a mínim tan bona com la que acaben de  veure, si no millor. Ja no es conformaran amb qualsevol cosa, i això és un triomf.