Darrerament s’està parlant bastant −almenys en l’àmbit audiovisual andorrà− de la necessitat de trobar solucions per enfortir la nostra incipient indústria. I moltes d’aquestes solucions passen per enfortir els lligams amb els països veïns i per anar liquidant o transformant els molts entrebancs burocràtics que ens suposa la nostra duana. Possiblement, quan pensem a establir relacions amb indústries culturals com l’espanyola o la francesa, tendim a pensar en gran, a pensar en grans produccions disposades a invertir al país i a donar-nos a conèixer al món sencer. Tant de bo això arribi a succeir! Però anem a pams...

Abans de mirar massa lluny, comencem per replantejar-nos la nostra relació amb punts més propers com la Seu, per exemple. A banda d’aquests impediments burocràtics, la nostra duana també ha generat una separació amb aquesta població veïna que moltes vegades –segons el meu parer− és exagerada. Hi ha un cert recel entre els habitants d’Andorra i els de la Seu. I al cap i a la fi, penso que les nostres cultures o les nostres maneres de veure i de fer les coses no poden variar tant vivint a deu quilòmetres de distància. Aquest atansament és una qüestió de voluntat per les dues bandes i afortunadament en els mesos passats he comprovat que això és possible. Des de l’Associació Ull-nu, juntament amb el ministeri de Cultura, hem organitzat l’exposició Robots en el cinema de ciència-ficció –que, per cert, us convido a visitar gratuïtament a Artalroc fins el 8 de gener–. Però aquesta exposició no hauria estat el mateix sense la implicació i la generositat d’alguns dels nostres veïns urgellencs, a qui mai podré agrair suficientment el fet d’haver cregut en mi com a comissari i en el projecte en si.

En primer lloc, voldria que em permetéssiu reconèixer la immensa sort que he tingut de topar amb en Josep Benavent, una grandíssima persona. Més fins i tot que la vasta col·lecció de materials gràfics de cinema que posseeix i que molt amablement ens ha cedit per a l’ocasió. I en segon lloc, remarcar també la participació de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, amb en Julio Quílezal al capdavant d’un gran equip humà. El que pretenc fer veure amb tot això és que si som capaços de deixar de banda els prejudicis i focalitzar-nos en els interessos i beneficis que podem treure si treballem conjuntament amb aquells que tenim més a la vora, estem fent un primer pas per obrir camí a futures sinergies i col·laboracions. Hi haurà qui no hi donarà cap mena d’importància, però en el meu cas, veure col·laborar en un mateix projecte institucions públiques diverses i igualment importants com el Govern, el Comú d’Andorra la Vella i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ajuda –i molt– a donar visibilitat i a legitimar qualsevol tipus de projecte cultural.