D’ençà que Sòcrates, “l’home més just d’Atenes” –i quina falta ens en faria avui un Sòcrates, tot i que també l’obligaríem a beure la cicuta–, com deia, des que Sòcrates va veure la necessitat de fixar els conceptes, hem estat ocupats en la tasca de precisar el llenguatge. Ara potser hem fregat el ridícul, atribuint un excés de performativitat –el poder de les paraules no de simplement descriure una realitat, sinó de crear-la–. No és del tot incert. Recordem aquella lluita dels vuitanta, quan assolava la Sida, i l’esforç per deixar de referir-se a “grups” de risc i parlar de “pràctiques”. S’evitava assenyalar ningú.
Des d’aquella indubtable victòria social aconseguida des del llenguatge fins avui, la veritat és que ha plogut. Hem desembocat en aquest hipotètic i tan qüestionable desdoblament dels articles i algunes aplicacions molt ridícules d’un pensament seriós: “testiga”, “miembra”, diuen alguns en castellà sense rubor. En tot cas, polítics de diferent signe, institucions, empreses, gabinets de premsa, etcètera, s’han afegit amb entusiasme a aquest hipotètic llenguatge correcte.
Però l’inconscient, individual o col·lectiu, acaba traint. Sobretot quan no se sotmet a examen crític. Li retrèiem a la ministra Conxita Marsol quan es referia als treballadors com a “mà d’obra”, per la cosificació que comporta. Li haurem de retreure a l’alcalde Joan Barrera quan diu –en una entrevista del company Joan Antoni Sarmiento a ATV– que la Seu no és un “container” dels problemes d’Andorra. Podríem entendre el fons d’allò que vol expressar. Però el terme contenidor remet a unes connotacions –escombraries– que no hauria de fer servir ningú tan a prop de la idea de persona. Perquè els problemes que ens arriben a la Seu no són en absolut material de rebuig. Són persones. Encara que alguns se n’oblidin.
