Contaminació acústica innecessària

Dilluns de Pasqua. Caminem amb els de casa per l’avinguda Carlemany havent dinat. Se sent un brogit, cada vegada més intens, que s’aproxima. De cop veiem quin és l’origen d’aquell so tan molest: un Volkswagen Golf de color blanc apareix, creua Carlemany amb un estrèpit molest i indesitjable, i desapareix a gran velocitat pel carrer Sant Antoni amb un soroll eixordador. Quan el carrer torna a recuperar una mica la calma, i seguim baixant un tros més en direcció al carrer de la Unió, passem per davant d’una botiga que recorda les discoteques d’abans de la pandèmia: la seva música, que a dins deu ser insuportable d’aguantar, pel volum i per la seva nul·la qualitat, pren descaradament la tranquil·litat de l’espai públic d’un dilluns festiu a primera hora de la tarda. Sort que avui, com a mínim, a les obres no treballen, penso.
Segur que més d’un lector s’ha trobat amb alguna d’aquestes dues situacions descrites. Especialment la primera, la dels cotxes (i motos) sorollosos pel simple motiu que el propietari del vehicle ha modificat alguna peça del tub d’escapament per emprenyar deliberadament els seus conciutadans, a més de fer-se veure de lluny. Els bons dels youtubers són alguns dels sospitosos habituals, per bé que no únicament. Així, per exemple, només cal passejar per la carretera de les Riberaigües un dia qualsevol entre setmana per veure com aquests famosos de la xarxa s’intenten fer notar fent soroll davant l’escola de Segona Ensenyança d’Encamp, a veure si guanyen algun seguidor gràcies a l’estrèpit indesitjable. Però ells, com dic, no són els únics.
Davant d’això, hom es pregunta com és que es permet que els cotxes, en comptes de reduir el soroll que fan, tinguin mecanismes per fer-ne més i molestar a tothom pel simple fet que la persona que els condueix necessita incrementar la seva sensació de virilitat (majoritàriament els conductors són homes), d’autoestima o de qualsevol mancança personal que puguin patir aquests energúmens. Penso que aquesta qüestió mereix una regulació immediata, i que tots els cotxes que superin un nivell màxim de decibels permesos se’ls hauria de prohibir circular fins que no esmenin el motiu que els fa ser sorollosos intencionadament. Ja n’hi ha prou que la resta de ciutadans hàgim de patir les poca-soltades d’uns quants pesats.
I ja posats a parlar de soroll, fora bo de plantejar-se també fins a quin punt la música d’establiments comercials com les botigues s’ha de sentir també al carrer. Hi ha establiments que fins i tot treuen un altaveu a fora per exercir d’efecte crida, cosa que fa que aquell qui només passeja hagi de patir una olla de grills de músiques vàries. És curiós que en un país on es prohibeix als músics d’instal·lar-se al carrer motu proprio amb un instrument per difondre la seva música, es permeti en canvi la conquesta sistemàtica de l’espai públic amb soroll per part de privats que l’aboquen a la via pública. Posats a triar, segurament molts preferirien el talent espontani d’un amateur o d’un professional que no pas el reggaeton barat a tot drap sense dosificar.
Hi haurà qui pensi que em queixo per vici, però crec que vivim immersos en una contaminació acústica del tot innecessària, i el que és més important, del tot evitable. Ens agradi o no, les obres fan soroll, per exemple, i tots vivim en un pis o en una casa que per construir-se ha suposat contaminar acústicament. Ara bé, és necessari fer soroll gratuïtament, per gust? És necessari molestar els altres només per fer-te veure o per atraure potencials clients? Penso que no, i penso que el que el sentit comú de la gent no reguli, ho haurà de fer l’administració. Si realment Andorra vol esdevenir reserva de la biosfera, el d’eliminar la contaminació acústica innecessària és un repte en el qual ja es pot treballar des d’avui mateix. Però no només per això: cal pensar en el bé dels ciutadans, i reduir la contaminació, sigui de l’índole que sigui, ha de ser prioritari per a qualsevol administració.