Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Conte a la vora del foc...




 

Hi havia una vegada dos pubilles que havien heretat els béns de cases benestants, amb molts responsos. La més joveneta, la Rosalia, feia tot just mig any que havia assumit la responsabilitat de fer-se càrrec d’administrar les possessions que li havien llegat i l’altra, la Maria Sol, de més edat, ja hi estava bregada d’uns anys ençà.

La pubilla de Casa Andorrenc tenia fred de peus des que s’assabentà que al poble veí la gran família de Casa Escaldat havia decidit confiar argenda i riquesa a aquella xicoteta. L’una era orgullosa, propensa a la sobergueria i tossuda; l’altra es mostrava discreta, poc avesada a fer espamparruixa i allunyada de controvèrsies.
El fet és que totes les terres de les dos cases eren juxtaposades, només dividides i limitades per una ratlla invisible, i compartien servituds de pas i mitgera. Una situació que podria comportar dipities, cas que no hi hagués bona voluntat entre les parts.  

Sobtadament, sense avís ni preavís, sense meditació i inoportunament, la pubilla de l’Andorrenc, amb mode piconadora, ja després d’haver fet càbales diverses sense èxit i provatures estèrils, anteriorment, va decidir obstaculitzar la circulació de carros, carretes, carretons i bestiar al camí ral que connectava les seves propietats amb les de Ca l’Escaldat; un camí que evitava haver de fer marrada. Va manar als seus mossos que hi entravessessin una roca monumental, “espectacular”, i que ho diguessin a algun mosso de la pubilleta Rosalia, per advertir-la. Però la de Ca l’Escaldat no en va saber res fins que ja s’havia consumat l’atreviment.L’Andorrenca, omniscient i una mica somiatruites, sense ni intuir l’enfadament que la seva acció provocaria a l’altra part, tan tranquil·la i decidida se’n va anar a prendre les aigües pocs dies després. Mentrestant, a la solana s’hi va produir embotellaments i desconcerts, i indignació davant d’un comportament tan histriònic, tintat d’inconsciència. I la situació es va perllongar durant un mes i mig. Tal actitud feia enrojolar fins a les orelles tots els veïns; inclús el seu cosí germà, lo Miquelet de Cal Perdeu, habitualment moderat i poc amic d’estridències, es va mostrar emprenyat i es va queixar, amb raó, i es pronuncià en la línia de la pubilleta.

No fou fins al cap d’unes setmanes que la gran hereva, en retornar al poble, i vist el rebombori que havia provocat, decidí fer una visita a Casa Escaldat, on la reberen l’Escaldadeta i lo seu masover. Així, la sang no arribaria al riu, tot i que la de l’Andorrenc no baixaria del ruc, mantenint la canticela de la “pacificació” inajornable del camí, sense referir-se mai a res més, no fos el cas, però va fer marxa enrere –coitus interruptus–. Ulteriorment, la pubilleta de Ca l’Escaldat va manifestar que la trobada havia sigut “cordial”, i ho va ser tant que van compartir una menjada de coquetes, galetes i una copeta de moscatell. Caram!

Després d’aquest acte de contrició, la de la casa més gran va marxar amb el cap cot. Però, per caprici, va mantenir uns quants dies el trànsit de bèsties i carruatges controlat i limitat. La Rosalia de l’Escaldat no en va fer cas; sabia que la seva contrincant era del morro fort. La de Ca l’Andorrenc havia claudicat i va dissimular com va poder, perquè ja sabem que: “Quan no les pot haver, diu que són verdes.”
Tot plegat una petita querella de campanars, i lo tribuloci de carros i carretons, carretes i tartanes ha reprès, com abans. A tot arreu surten bolets quan plou!       
En haver fracassat “la prova pilot” o pilota, es va concloure que tan sols havia sigut un joc de boles o boletes, que va finir amb cordialitat; i es va ratificar la dita que fa: “Parlant, parlant, la gent s’entén”, i es posa d’acordes, ben sovint. I s’ha de reconèixer i lloar, i valorar, quan cal, els esforços de la gran hereva per la seva constància i capteniment demostrats; i que tot sigui per fi de bé.
En l’epíleg del relat d’un conte a la vora del foc (d’encenalls) no s’hi adiu gaire una “moralitat”, com en les faules de Jean de la Fontaine, però n’hi inclourem una. Moralitat: “Mai no s’ha de matar tot lo que és gras!”

I catacric, catacrac, aqueix conte s’ha acabat... i Jane, la Tarzane, se pavane de liane en liane, en record i homenatge a la recentment desapareguda Annie Cordy.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic