Contra Jaime Gil de Biedma

És fascinant la pulsió iconoclasta d’una certa esquerra i de la tropa d’ànimes belles que li riu les gràcies. Ho diem a compte de l’aute de fe disfressat de festa cívica que l’alcaldessa de Barcelona va muntar l’altre dia per fotre d’una vegada fora l’escultura d’Antonio López, a qui se li retreu ara, amb segle i mig de retard, que fes fortuna amb el tràfic d’esclaus. Com el besavi d’Artur Mas, per cert. No defensarem des d’aquí un negrer convicte i confés, només faltaria, i menys encara després d’haver assistit a la defenestració de Miquel Mateu, l’artífex de Fhasa, del carrerer escaldenc, a la retirada de la medalla d’or que el consistori de la Seu havia concedit el 1966 a Franco, i a l'oblit del Copríncep Pétain en certa enciclopèdia nostrada. Tot plegat forma part d’aquesta dèria per reescriure la història des de la comoditat dels nostres judicis i prejudicis d’homes (i dones) del segle XXI i, si és possible, corregir-la i millorar-la fent que guanyin els bons –com a Jo soc aquell que va matar Franco i El sindicat de l’oblit– i netejant de passada la mala consciència col·lectiva. No hi ha res com ser fill o, millor encara, net, besnet d’un negrer, d’un banquer o d’un industrial vuitcentista dels de cigar i barret de copa, i renegar de la parentela sense renunciar al còmode vitalici. Si tant ens avergonyim de Mateu, no sé, podríem tancar FEDA, la seva gran obra andorrana. De passada, oblidar-nos de la física de Newton, que al cap i a la fi va formular la llei de la gravitació universal gràcies a les rendes de la Companyia dels Mars del Sud, conspicua esclavista. I deixar de llegir el gran Gil de Biedma, amb poltrona al consell d’administració de Tabacos de Filipinas, fundada –quina casualitat– per Antonio López. Per no parlar de mossèn Cinto. La feinada que se’ls ha girat a totes les colaus del món.