Una bona amiga, diguem-ho així, s’estranya que el Telenotícies de TV3 dediqui el minut de les escombraries al “rècord” d’un equip de cirurgians de la Vall d’Hebron que al novembre va practicar deu transplantaments, deu!, en només 24 hores. Diu que s’haurien merescut l’obertura, com a mínim. A mi em sorprèn que li sorprengui, perquè TV3 es va convertir cap al 2012 en un instrument d’agit-prop amb un sol objecte informatiu, el prusés, que relega notícies com la dels deu transplantaments –i qualsevol altra– al temps afegit. I aquí s’ha quedat instal·lada: una televisió sectària, partidista, sobiranista i provinciana, per no dir comarcal –Catalunya Experience, .CAT i similars– però que, ves per on, paguen tots els catalans: indepes o no. Però això ho donàvem per descomptat; el que sorprèn de veritat és el “rècord” de trasplantaments: ¿calia, aquesta exhibició de virtuosisme quirúrgic? Sospito, què hi farem, que es tracta d’un exemple més d’aquesta irrefrenable tendència a la hipergestualitat, que –ja ho veuen– rima amb postveritat. Amb coartada mèdico-solidària, en aquest cas. Gestos purament exhibicionistes, destinats a la pròpia tribu i inspirats en causes incontestables. ¿Per exemple? Els cartellets que conviden els nens a jugar amb nines amb què la bona fada Ada –mola, ¿eh?– ha sembrat Barcelona; el curs aquest de cuina per a homes que algú imparteix a la Seu; el grinyol dels nostres progressistes de guàrdia cada vegada que algú suggereix de posar càmeres de videovigilància als espais públics, o la solidaritat a preu fet, a hores convingudes i amb aplaudiment garantit de la Marató sencera. ¿Per què actuar, si es pot gesticular, i si un gest de Tot a 100 val definitivament més que mil paraules?
