Contraban vocacional
Gener del 1964. La revista nord-americana Coronet publicava en portada un primer plànol del president Kennedy dos mesos després del seu assassinat. L’excusa era explicar com el món havia rebut la notícia de la seva mort.
Mentre uns encara ploraven la desaparició del seu president, d’altres es dedicaven a viatjar pels llocs més pintorescos i inhòspits del món. Paul Meskil fou un reporter i un prolífic escriptor, que passà bona part de la seva vida relatant els crims que dia a dia succeïen a la ciutat de Nova York. Una de les seves grans passions era viatjar i, durant les seves aventures de descoberta, vam tenir el plaer de rebre la seva visita. D’aquesta manera, el nostre petit país acabaria compartint número amb un dels personatges més il·lustres del segle XX.
Fidel al seu estil i a la seva quotidianitat laboral, Meskil destacaria els aspectes menys favorables de l’Andorra de la segona part del segle XX.
El seu relat s’inicia a una posada de Bourg-Madame, on va haver d’aturar-se a causa d’una gran nevada caiguda les hores prèvies a la seva arribada. Xerrava de forma distesa amb un comerciant marsellès, quan van sentir uns cops molt forts a la porta. L’hostaler va apropar-s’hi de forma sigil·losa, i el marsellès va inquirir: es pot saber a qui se li acut sortir al carrer amb aquesta nevada? En to burleta, l’hostaler va respondre: això només se li acut a l’home de les neus. El marsellès, incrèdul, mirava l’escena que s’estava produint: l’hostaler obria la porta i apareixia una imatge tant o més salvatge que la mateixa tempesta.
De cop i volta va sorgir una gran figura, amb el vestit i la barba plens de neu. Ben bé era impossible discernir si es tractava d’una versió moderna del Yeti o d’un Pare Noel en hores baixes. Destacava sobretot el gran sac d’arpillera que carregava, que va deixar caure de forma abrupta enmig de la sala. L’hostaler es va apropar, va mirar el contingut, i acte seguit li lliurà al visitant un plec de bitllets. Davant la mirada atònita del nostre amic, l’estrany es posava els diners a la butxaca, prenia un glopet d’aiguardent i sortia tot decidit per emprendre el camí de retorn cap a casa.
Tan bon punt tot va tornar a la normalitat, l’hostaler explicà la presència d’aquella estranya figura: es tractava d’un simpàtic andorrà, fent la seva ronda habitual per la zona, repartint els seus productes de contraban. Meskill aprofitaria aquesta història per introduir l’objecte principal del seu article: l’economia andorrana de l’època es basava principalment en l’activitat contrabandista. Fins aquí cap novetat.
Acte seguit declararia que la major part dels contrabandistes que poblaven les nostres muntanyes dedicaven el seu temps lliure a desenvolupar altres tasques més “vocacionals”, com el cultiu de tabac, l’atenció al públic en benzineres, cuidar animals o repartir cartes, entre d’altres. Tot i això, la seva gran passió era lliscar muntanya avall en ple hivern, quan la neu no permetia ni tan sols el pas de vehicles, i els duaners no s’atrevien ni a sortir de casa.
Meskill ja destacava llavors el gran nombre de vehicles presents a les nostres carreteres, que durant l’estiu servien per carregar tots els productes lliures d’impostos fins a un quilòmetre abans de la frontera. Els contrabandistes els deixaven ben aparcats i feien la resta del camí a peu, tot passejant per la muntanya amb total llibertat i impunitat. Al cap i a la fi, segons deien, la seva era considerada com una de les professions més honorables.
Versió per a imprimir