Ai, les converses d’autobús, com les enyorava. Un espai i un temps efímer, intranscendent, on gairebé es pot dir el que es vulgui sobre qui sigui, sense haver de posar fre al pensament i a la crítica fàcil. On no importa ni l’abans ni el després, només el present. On pots parlar amb coneguts i desconeguts, tant se val, sobre polítics corruptes que s’embutxaquen tot el que poden o el transport públic que triga més de mitja hora a passar i que, quan ho fa, desfila en caravana, llavors, de tres o quatre espècimens. Hi ha una expressió italiana que va com anell al dit per a descriure aquest tipus de xerrameca: la chiachera, una conversa per desfer-se’n, d’usar i tirar, com els mocadors de paper; semblant a aquella de casino de poble, la conclusió de la qual era i és: “Ja hem arreglat el món”. I és que va tan bé de tant en tant desinhibir-nos una mica amb el primer o primera que ens toca com a company de viatge. Ep, que no parlo de la crítica corrosiva, que dinamita famílies i institucions, i que ens deixa amb complex de culpa o com ho expliqui l’escola psicològica que estigui ara de moda, que no ho sé. Hi ha qui pensarà que estem cansades de tantes paraules inútils. Això em fa recordar, per cert, el que deia una bona amiga: per cada paraula inútil, 500 anys de purgatori. I ja sé que ara sí que estic demodé, si l’infern ja ni ens el creiem els catòlics, què direm del purgatori. Però jo me l’imagino així, precisament: un espai on tots, de procedències i ètnies diverses, ens trobem per a chiacherare sobre un present que ens meni, tant de bo, cap al cel.
