Conviccions

Fullejo la premsa impresa i en compro i tot quan hi ha més d’un article que em pot interessar. Fa dies que em deixo sorprendre per un anunci de mitja pàgina. Hi ha una sola figura humana, femenina, dempeus al costat de la paret d’un edifici, solidesa i fermesa, actitud decidida, i a prop té una bici, mobilitat i modernor i ecologia i no sé quantes coses més totes bones i que ara venen i serveixen per vendre el que sigui, en aquest cas, una oferta de connexió telefònica. Res de nou a l’oest. La gran troballa és la frase que acompanya la imatge que vindria a dir que el protagonista de l’anunci i tu, oh lectora, que podries fer com ella, està validant, quin gran verb, una informació financera molt important a l’hora que valida, el mateix comentari, el vestit que la seva filla ha decidit posar-se sense la seva aprovació física, ja que és la mare. La clau, aquesta absència materna que la dona moderna es veu obligada a emprendre per fer valer el seu alliberament de la tutela fal·locèntrica és més fàcil perquè es pot comunicar amb la filla i validar-li l’aparença que fa abans de sortir de casa. Colossal. Tot un tractat de costums i morals en mitja plana de premsa escrita. Impagable. Després de desfogar-me em quedo ben trist. 2017, modernitat dins de la modernitat occidental i encara algú ha de validar, quin gran verb repeteixo, allò amb què et vesteixes perquè tu, filla, no tens prou cap per capir les conseqüències que pot provocar que ensenyis més del compte o que insinuïs més enllà de l’edat. Un cop el sector femení en contra, continuo. Hi ha escenes que forgen allò que ets i allò que vols ser. El que penses i el que creus. De vegades aquestes primeres escenes són falses, imposades per les famílies. Aquests records és impossible que els tinguis i només te’ls fas presents per insistència. Els identifico amb el punt de vista de pel·lícula, és a dir, tu et veus al centre de l’escena que protagonitzes. És impossible que en siguis l’espectador i l’actor. Per tant, fals. No és el teu primer record. En tinc una colla que he hagut d’anar esporgant fins que me n’ha quedat un que em sembla el primer que posseeixo sense que pugui ser imbuït per ningú. Estem a la porta del pis de solter de mon pare a Barcelona. Els adults xerren amb la veïna, una noia jove i propera que es queixa amargament de com són els homes perquè el seu nuvi l’ha deixada plantada perquè a l’hora de la veritat la troba molt baixeta, massa. Fins aquí podíem arribar. No recordo les paraules de consol de ma mare. Mon pare callava i jo m’ho mirava amb grans ulls com si ho volgués absorbir tot perquè sabia que em serviria quan no hagués de mirar cap amunt per seguir una conversa. Mesos després recordo que algú va dir que la veïna es casava, que havia trobat un bon partit. La conclusió? No n’hi ha. Només que no sabria dir per què sempre he tingut molt clar que anar a comprar roba era una tortura, que l’aparença física era una enganyifa i que si hi havia algú que basava la seva personalitat en aquests detalls externs se’n podia anar a fer la mà a la via, que diuen al sud. Deu ser la ràbia que sento quan fan rebaixes de tot menys de llibres. Quin sistema!