Coop d’Era

La teoria del decreixement fou una de les solucions que plantejava el moviment 15-M al sistema de creixement sense límits i en el qual ens sentim tan còmodes, aparentment. Recordem que els indignats sorgeixen de la crisi econòmica del 2008 i que ja s’enganxa amb una de nova. Si l’anterior crisi va ser provocada per l’abús d’una forma de fer economia gens recomanable, aquesta crisi sanitària (tampoc del tot superada) ens arriba de forma espontània. Aquest cop el capital no té on refugiar-se, no hi ha un mercat alternatiu lliure de coronavirus. De fet, som víctimes del mercat globalitzat que ha evolucionat des de la caiguda del mur de Berlín.
Però, un moment, ¿hem rectificat? Hem canviat de model econòmic? És cert que la crisi sub-prime i la del deute sobirà ens ha fet créixer com a país, també ens ha donat més credibilitat i ha assentat uns impostos que ens fan ser homologables amb la resta de països sobirans. Si a la crisi econòmica precedent ja es disposava d’un full de ruta a seguir, a aquesta nova no, i caldrà reinventar-se.
Deixeu-me explicar-vos una experiència que ens pot aclarir el camí. Una colla d’arquitectes joves que en sortir de la carrera es van trobar un mercat immobiliari enfonsat, tots ells arrelats al territori, van decidir fer una cooperativa. El seu sector d’acció? La reforma de bordes, pallers, corrals, i habitatges. On? A un dels llocs més deprimit de Catalunya: el Pallars. Nínxol de mercat? Serveis al sector primari, que és el que no va patir a l’anterior crisi ni patirà a la pròxima crisi, i dels quals no cal esperar impagaments. Modus operandi? Caixa comuna i repartiment de dividends cada tres mesos per a la declaració trimestral en funció de les hores treballades. Limitacions? Sí, econòmiques, i per aquest motiu combinen la tasca d’arquitectura amb la d’artesania de la fusta, o la producció d’hortalisses per a particulars fent ús de les xarxes socials. Coop, de cooperativa, i Era, de l’espai que existeix en totes les cases de pagès que tant pot servir de paller com de traster.
Bé, aquesta és una de les moltes experiències que hi ha al voltant de les nostres valls, tots coneixeu el Pallars per la pràctica del ràfting i els esports d’aventura. Les nostres valls no gaudeixen d’una Noguera Pallaresa i l’autenticitat dels nostres pobles ha quedat força tocada, però no hi ha res perdut. L’experiència de Coop d’Era és exportable, i possiblement amb uns petits retocs a la Llei de cooperatives que existeix al país el tema podria donar els seus fruits.
Andorra com a país ha de poder viure sense cues a l’agost, una mica allunyat del model que es basa en la  crida massiva de la gent regalant entrades del desaparegut Cirque du Soleil.
L’equilibri és fràgil per definició, pero igual que en un moviment pendular, cal no allunyar-se gaire del centre. Però en realitat la solució és desplaçar el sistema de referència, ¿capiche? Ara és el moment del less is more. Menys facturació és millor negoci? Amb menys volum hi ha millor oferta? Menys rotació significa un millor benefici? Sí. Fixeu-vos bé que millor no és més. Un pot tenir el mateix negoci amb menys facturació sempre que es millori la despesa. Un pot tenir una molt bona oferta si s’arriba fàcilment al client objectiu. Un pot atendre millor la clientela si aquesta no es massiva.
Igual que a tots els autònoms del país, a mi em tocarà aplicar aquestes receptes al meu propi negoci. L’esgotament del model econòmic en el qual vivim ens afecta a tots, petits o grans, assalariats o emprenedors, sector privat i públic. El que està clar és que caldrà actuar després de Meritxell. Encara estem una mica desconcertats, potser hem estat massa dies confinats i estem encara atordits, però és una responsabilitat individual actuar amb eficiència i respecte pels escassos recursos econòmics de què aviat disposarem. El decreixement i el món postpandèmic van lligats, la societat continuarà funcionant, però diferent, potser l’Estat estarà menys present en les nostres vides i segurament el voluntariat, més reconegut. Tots tenim el nostre paper a desenvolupar i totes les idees són vàlides, menys aquelles que són d’un temps ja perdut.