Cop a la taula (i de pissarra)

No és cap secret que el futbol sala, l’esport que es juga en una pista de 40x20, viu des de sempre a l’ombra del futbol. Fins i tot, molts d’aquests jugadors fabricats en el parquet o en pistes de goma o de ciment –quan n’hi havia...– deixaven el futbol sala, pobre sempre, pel futbol, ric com sempre. Jo de ben petit vaig jugar a bàsquet, al parquet del pavelló de Plana Lledó, i després em vaig passar al futbol, a destrossar-me les cames a la sorra de l’antic camp de Les Pruneres. La meva carrera esportiva va tornar al parquet, amb les cames ja cremades i rascades, del futbol sala. Sempre aturant pilotades i evitant golejades. En el 40x20 em vaig divertir. Vaig deixar de ser un espectador de luxe en alguns partits per tenir activitat cada cap de setmana. Van passar a la història els partits avorrits i la rentadora de casa dels pares va agafar aire, ja que es va acabar el fang. Quina sort té el jovent d’ara de jugar en gespa (també cautxú) i que poc es valora. De les Patrick o les Adidas Copa Mundial a les Munich. De les Mikasa, dures com una pedra i que només et deixaven tatuatges a la pell en forma de pilota, a les bimbes més petites de cuir. Dissabte, el futbol sala em va tornar a donar una alegria. La sub-19, amb jugadors fets al desaparegut CE Sant Julià, es va classificar per a la ronda principal del Preeuropeu. Un pas més a l’avantsala de Jaén. Van jugar a futbol sala contra futboleros –que no se m’enfadin, que a mi també m’agrada molt aquest esport–.  Es va veure una selecció amb jugadors sense complexos i, el més important, treballats per malalts d’aquest esport. Els que estan actualment i també els qui van ser. Molts treballen a l’ombra, en un esport que viu també a l’ombra, però que s’estimen amb autenticitat.