Copríncep i antipapa

Rellegint aquests dies el Manual Digest (1748) del nostre estimat i reverenciat Antoni Fiter Rossell i més concretament el capítol que dedica als bisbes d’Urgell, m’he aturat al que parla de Pere de Luna, que segons l’autor “ha donat molt que Escriurer a diferents Autors”.
Doncs si no anava errat l’il·lustrat fill de Casa Rossell d’Ordino, aquest Pere de Luna no era altre que Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor, més conegut amb el nom de Papa Luna! Sí, el mateix que va ser elegit pontífex pels cardenals francesos a la mort de Climent VII, el 28 de setembre del 1394, amb el nom de Benet XIII. Val a dir que avui és considerat un antipapa, és a dir, un papa cismàtic elegit en oposició al papa legítim.
I és que Pere de Luna va ser el protagonista del Cisma d’Occident, període de crisi viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l’un establert a Roma i l’altre a Avinyó, es consideraven l’únic i legítim papa. I per si no hi hagués prou enrenou amb el Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres! No serà fins al 1417, amb el Concili de Constança, quan s’establirà de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.
Segons Fiter i Rossell, seguint l’opinió “cassi induvitable” de José Pellicer de Ossau Salas y Tovar i de Juan Tamayo de Salazar, defensa la teoria que el Papa Luna era el mateix que fou bisbe d’Urgell (“y per conseguent es verosímil fos lo mateix Pere de Luna Bisbe de Urgell ni es verosímil que de una mateixa Casa hi agues en un mateix temps dos Peres ni obsta tampoch lo dir”).
Cert és que el Papa Luna, com a bon aragonès, era tossut de veritat. Tan tossut que la famosa expressió “tretze són tretze” (en castellà “seguir en sus trece”) ve d’ell –Benet XIII– i la seva tossuderia per no abdicar. Fins i tot el seu lema papal era “Nos, non Possumus abdicare”. Refugiat al seu castell de Peníscola fins a la mort, als 94 anys, va seguir atorgant butlles papals, com les sis del 28 d’agost del 1413 que autoritzaren la fundació de la Universitat de Saint Andrews, la universitat més antiga d’Escòcia. Potser per això va mantenir el reconeixement d’algunes diòcesis d’Escòcia, Castella, Navarra i Aragó fins a la seva mort.
Pere de Luna va viure i ser protagonista indiscutible en un dels períodes més convulsos de la història de l’Església catòlica. No sé si gràcies a la novel·la del 1925 de Vicente Blasco Ibáñez, El papa del mar, o a la mateixa personalitat de Pere de Luna, encara avui hi ha a Armanyac una germandat secreta, els trainiers, que segueixen creient en Benet XIII i triant papes Benets...
Fos o no el nostre copríncep, de ben segur que en els temps actuals, on la crisi provocada per la pandèmia no ens permet treure pit i dir el que pensem dels nostres veïns del nord i del sud, que lluny de fer-nos costat miren solament pel seu interès, segur que ell hagués aconseguit, en nom d’Andorra, que la nostra voluntat fos escoltada i respectada. Com diu l’escriptor francès Jean Echenoz, “crec més en l’obstinació que en la inspiració”.