Els que fan servir malament el seu temps són els primers a queixar-se de la brevetat de la vida. Almenys és el que pensava el moralista francès Jean de la Bruyère, que va tenir la sort (o no) de viure a la cort de Lluís XIV de França. Però en la nostra història sí que hi ha hagut personatges que han aprofitat bé el temps que han passat aquí a la terra.
Un d’ells va ser el nostre 16è copríncep episcopal, Pere Folc de Cardona, que va esdevenir bisbe d’Urgell amb tan sols vint-i-set anys! Era fill bastard de Joan Ramon Folc III de Cardona i II de Prades, comte de Cardona i de Prades, baró d’Entença i vescomte de Vilamur. Però no us escandalitzeu que de bastards n’hi ha hagut sempre! I a l’església també. Com el Papa Joan XI, que va ser fill il·legítim del també Papa Sergi III amb la noble romana Mariozza, que les males llengües diuen que també era filla il·legítima del Papa Joan X... El seu besoncle també havia estat bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra abans del Borgia que fou oncle del Papa Alexandre VI.
L’any 1482 confirmava els privilegis atorgats als andorrans pel bisbe Francesc de Tovia i el comte Joan I de Foix, prohibint els oficials dels consenyors arrendar llurs càrrecs. Aquest mateix any esdevé el 36è president de la Generalitat de Catalunya. Durant la seva presidència destaquen els enfrontaments entre la Diputació i el Consell de Cent barcelonès. I per si era poc, anys més tard fou nomenat virrei de Catalunya per l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic!
El nostre copríncep Pere Folc de Cardona va ser una persona culta i influent a la seva època, un veritable home del Renaixement. Prova de la seva cultura és el seu suport a artistes i l’edició de llibres de caràcter litúrgic com el Breviari d’Urgell, el Missal d’Urgell o l’Ordinarium Sacratorum de Tarragona. D’aquí que ja el 1505 se li dediqués l’edició dels Usatges i l’any 1512 Martí Ivarra fes el mateix amb el seu llibre d’epigrames, on celebrava la seva esplèndida biblioteca, de la qual s’encarregava l’erasmista Vicente Navarra.
Prova de la seva influència és que al seu magnífic palau del carrer Ample de Barcelona va hostatjar personalitats tan importants com els reis Carles I d’Espanya i Francesc I de França o el Papa Adrià VI. Els seus càrrecs el feien viure més a Barcelona que al Palau Episcopal d’Urgell, on no va ser gairebé mai... Un copríncep en la distància que va tenir una vida certament moguda, lluitant contra els francesos, contra els pirates, contra els remences i fins i tot fent amics, suprimint dignitats i canongies –amb sanció papal inclosa.
Va morir l’abril de 1530 a Alcover. Com si no volgués marxar del tot, el seu cos fou embalsamat i conservat a l’església amb llànties que cremaven nit i dia durant set mesos, fins que fou enterrat a la catedral de Tarragona. No anava errat Lord Macaulay, el molt honorable whig del Consell Privat de Sa Majestat quan deia que “la prova suprema de virtut consisteix a posseir un poder il·limitat sense abusar-ne”.