Andorra és un coprincipat parlamentari. Això implica que els nostres caps d’Estat són dos, tots dos al mateix nivell. L’un, el president de la República Francesa; l’altre, el bisbe, ara arquebisbe, d’Urgell. Tenir-los tots dos ens ha permès ser avui, increïblement, independents. Ni l’un ni l’altre, tots dos. La seva funció? Doncs representar-nos a fora, sancionar les lleis i poca cosa més. Perquè el reconeixement de la nostra independència ja és un fet gràcies a la nostra Constitució. La pregunta és doncs si aquest model d’Estat és el que Andorra necessita o no. Diverses raons ens porten a afirmar que ja no ens convé tenir aquestes figures com a cap d’Estat i que una república podria ser l’alternativa. Sé que això aixecarà polseguera entre els més sensibles. Ho analitzo.

Tant l’un com l’altre, imposats, perquè ho diu la Constitució. Històricament es podia entendre, però avui quin sentit té que el poble francès ens triï, sense saber-ho a més, un dels caps d’Estat? Quin sentit té que un membre del clergat sigui cap d’un Estat que es vol laic, respectuós amb totes les confessions? Després, cal demanar-se si li convé a una Andorra dita moderna i integrada en l’entorn tenir un cap d’Estat que li limita i molt part d’aquesta modernitat: avortament, unions de persones del mateix sexe, definició de família en harmonia amb els temps...

Rememorant tertúlies amb persones més aviat conservadores, recordo que aquestes desitgen l’statu quo. Però amb aquest ferm desig es contradiuen ells mateixos. M’explico. Són aquells qui desitgen una Andorra liberal amb relativament poca legislació, una Andorra amb unes relacions comptades amb el nostre entorn, entengui’s, la Unió Europea. Una Andorra més tancada sobre si mateixa. Coincideixen també amb la limitació d’aquelles llibertats humanes que he descrit unes ratlles més amunt. Però recordem una cosa, un episodi de la nostra història de no fa pas gaire temps. Crec recordar que el llavors copríncep francès, el conservador Nicolas Sarkozy, va condicionar i molt el devenir, també conservador, del nostre país. L’Angela Merkel li va recriminar que fos cap d’un paradís fiscal. Llavors aquest ens va avisar que o canviaven les coses o... abdicava. Vèiem doncs com aquells que preconitzen el coprincipat acabaven amenaçats per un dels coprínceps. Curiós, oi? Tot va acabar en una anècdota. Bé, també va acabar més o menys amb els avantatges que Andorra oferia a les fortunes foranes.

També podem argumentar la necessitat d’un canvi de model apel·lant al sentiment de no representació. A mi, personalment, no em representa ni un eclesiàstic ni el president d’un país estranger. Ni aquí ni a fora. És cert que la Constitució és la mare de totes les lleis i el que diu va a missa. Però realment la Carta Magna ha de ser inamovible? Per què no pot tenir data de caducitat? La societat d’avui no és la de l’any 1993. I si no, que els ho demanin als espanyols. Potser aquella Constitució del 78, redactada per antics franquistes i amb militars fent guàrdia al darrere dels redactors, ha quedat obsoleta i ja no és aquell model d’Estat el que ha de prevaldre avui dia.

Aquí a Andorra, un dia o un altre el debat s’obrirà. I segurament ho farà com tota la resta: en un moment en què alguna crisi institucional ens obligarà a parlar del tema i a prendre una decisió. De fet, si Nicolas Sarkozy hagués materialitzat la seva amenaça, què hauria passat? La Constitució hauria quedat obsoleta per causes alienes a nosaltres i hauríem d’haver reaccionat per trobar una alternativa al nostre model actual. Però allò va quedar en no res i es va poder salvar la papereta endegant les reformes que Andorra ha estat obligada a emprendre, també, per imperatius del nostre entorn, aliens al nostre dia a dia.

Si mai s’obre aquell debat, què volem que sigui el nostre país? No em ve res més democràtic que una república, amb un cap d’Estat elegit democràticament en unes eleccions, per tots els andorrans. Podria donar-se el cas, com a França, que els colors polítics de la màxima autoritat i el del Govern fossin diferents i visquessin en cohabitació. Però jo no ho veig com a quelcom de negatiu, al contrari, això obligaria a consensos avui en dia impossibles, i més si recordem el Govern en minoria del PS, que no va durar ni la meitat d’un mandat. Això és política-ficció. Ho sé. Tenim el que tenim i ho hem d’acceptar ens agradi o no. Ara bé, haurem d’estar preparats si algun dia hi ha algun tipus de terratrèmol institucional perquè no ens enxampi amb els pixats al ventre i no haguem de córrer, com sempre acabem fent.