Les corbes asimptòtiques sempre m’han fascinat. Surten de punts oposats o si més no llunyans i avancen apropant-se, apropant-se fins estar quasi a tocar però que no es toquen, ni es freguen mai i així fins a l’infinit. No soc una amant de les matemàtiques, però reconec que alguns dels seus models són parlants i a m’inspiren per palpar realitats. Una imatge val a voltes més que mil paraules o grans arguments per a dir el mateix.
L’expert Víctor Pou, autor de nombrosos llibres sobre les etapes de les relacions entre Andorra i la UE, sempre ha defensat que el nostre Principat i la UE tenen una relació asimptòtica. Pot ser una profecia que vaticina que a aquest ritme no hi haurà mai una integració.
A mi, la corba asimptòtica m’inspira l’evolució de la negociació de l’acord d’associació amb la UE que es va iniciar formalment fa sis anys. És cert que almenys des del govern Pintat i el govern Bartumeu, fa més de deu anys, es va treballar la via de fer un acord específic adherint-nos al mercat interior, seguint en part l’exemple de Liechtenstein dins de l’Espai Econòmic Europeu.
Però el fet és que des de fa uns 20 anys la idea d’integrar l’EEE seduïa sobretot pel fet que ja compta amb un petit Estat i que per conseqüent les institucions comunitàries tenien els mecanismes per tractar i entendre el que era “un Estat de petita dimensió territorial”. Però ben aviat, i parlo que els primers “no” daten de fa uns 20 anys per part d’un dels estats membres de l’EEE, Andorra va ser conscient que seria complicat adherir-se a aquest ens. Però com que per insistir que no quedi, es va anar insistint fins que el “no” va ser contundent, fa vuit anys.
Tot i que al Tractat de Lisboa hi ha la declaració 3 sobre l’article 8 del Tractat sobre la UE, que posa negre sobre blanc que tindrà en compte la situació particular dels països de petita dimensió territorial per a establir-hi unes relacions específiques de proximitat, a la UE no li agraden els canvis. Li costa molt derogar, dialogar, fer vestits amb costures més modernes i menys amb països amb un escàs pes econòmic. Així que a partir dels anys 2010 les institucions comunitàries van començar a dir que si es feia un acord d’associació amb Andorra ho faria simultàniament amb San Marino i Mònaco. Dit i fet. Des del mandat del 2015 la UE negocia un acord d’associació amb Andorra, Mònaco i San Marino.
És cert que com la ministra d’Exteriors d’Andorra va explicar molt bé en el recent documental d’ATV, negociar simultàniament amb la UE i amb Mònaco i San Marino és un exercici singular i inèdit per a Andorra.
Però us parlo de fets ocorreguts en temps antediluvians, de negociacions amb la UE i malgrat tot el que es pugui dir, la realitat tossuda ens mostra que s’ha avançat molt poc! El 2019 els nostres governants van tornar a canviar les coordenades, és a dir, els tècnics, els responsables, els assessors. És bo de saber que fins que els nous equips entenguin l’entrellat i els codis de relació comunitaris passarà molt temps. Anys perduts, ja que quan un equip nou arriba, acostuma a qüestionar el que s’havia fet fins ara i es torna a començar. I amb noves coordenades la corba torna a construir-se per tornar a arribar al punt asimptòtic.
I així estem, un altre cop, amb l’anunci del cap i del secretari d’Estat per la UE fa pocs dies quan encara manquen dos anys perquè acabin el seu mandat, que l’acord amb la UE no s’assolirà abans del final d’aquesta legislatura. I això que la setmana passada l’ambaixador de la UE per Andorra, Didier Lenoir, va venir al país per prendre el pols amb els agents socials i econòmics del país a més de repassar, un altre cop, l’estat de negociacions i calendari!
I és que els esculls són els de sempre. El marc normatiu comunitari és conegut i en el mandat de negociació hi ha tot el patró de l’acord i com s’han de cosir les costures. Durant la passada legislatura el Principat va cremar un cartutx obtenint una transitòria llarga de 30 anys abans que el tabac s’integri dins de la Unió duanera. El marc institucional sembla que està bastant embastat, no massa lluny del nivell al qual estava al final de la legislatura anterior. És a dir, que s’ha avançat a pas de puça. I els protocols específics a cada país, Mònaco i San Marino tenen el seu, romanen oberts.
Així que les telecomunicacions i el monopoli d’Andorra Telecom, l’energia amb FEDA, Nord Andorra o Sercensa, el mercat immobiliari, el sòl, els professionals lliberals i altres agents econòmics esperen saber com quedarà el seu sector d’activitat amb el nou acord. Tot i que des de la llei d’inversions estrangeres Andorra ha obert moltíssim les portes als agents econòmics forans.
El que no entra dins de l’acord d’associació, malgrat que alguns ho hagin dit, són els temes financers i bancaris. Aquests són a l’acord monetari i annexos. I hom es pregunta com és que no ens beneficiem del paraigua del Banc Central Europeu? Doncs perquè la UE no ho va voler indicant que per accedir al BCE Andorra havia de disposar d’un banc central.
Bé, suma i segueix.  Debatem, informem, discutim però que no acabem de tancar! La Universitat Catalana d’Estiu de Prada, amb el dia d’Andorra ha tractat la integració i l’associació en les sessions del 2001 i del 2017, mentre que la Universitat d’estiu d’Andorra ha centrat els treballs entorn a Europa i Andorra en les sessions del 1989, del 1993, del 2013 i la d’aquest 2021.
Doncs això, una corba asimptòtica.