Crec que era Salvador Sostres, que com que escriu a l’ABC, i abans a El Mundo, ara és dels dolents, però que durant algun decenni va ser dels bons, qui deia que el palestí és aquell astut poble que mai perd l’oportunitat de perdre una oportunitat. L’esquerra malalta, què faria jo sense ella, tampoc. Amb l’extracció de Maduro tenia l’ocasió de fer el que no havia sabut o més aviat volgut fer durant tot el chavisme, que és posar-se del costat de la democràcia i dels drets humans. Doncs no. L’únic que se’ls ha ocorregut és beneir la successió de la presidenta encargada, la sinistra Delcy, i autoconvèncer-se que els primers alliberaments de presos els ha propiciat la mediació de Zapatero, tant o més sinistre que Delcy. Els més exaltats ja el postulen per al Nobel de la pau. Fa quatre dies era Sánchez. I ni l’un ni l’altre han tingut la dignitat de desmarcar-se’n: no la coneixen. La urticària que els genera el sol nom de María Corina Machado és un altre símptoma de la degeneració moral d’aquesta esquerra esguerrada –deu venir de la mateixa arrel, l’etimologia és molt sàvia– que s’autopercep al costat bo de la història. Quan li van donar el Nobel, a ella sí, es van haver d’empassar un gripau XXL, i quan l’altre dia li va oferir la medalla a déu nostru senyor van trobar per fi l’oportunitat de refregar-li el seu ressentiment. Són els mateixos que miraven cap a un altre costat quan Maduro va robar de forma obscena les eleccions del 2024, quan els opositors que havien guanyat van haver de passar a la clandestinitat, quan els va empresonar i torturar. Tot això eren assumptes interns i hi passaven de puntetes perquè l’ordre internacional i bla, bla, bla. Són els mateixos que van glossar el coratge de Sánchez per pactar amb Bildu, Podemos i tota la patuleia de condemnats per l’1-O. Però han saltat com si tinguessin una molla al cul per l’escena del Despatx Oval, on vas a parar, això és intolerable. L’esquerra esguerrada és així. No té remei.
