Cornades contra la ciutat
Perdoneu-me que rescati una vella expressió del periodista González Ruano (del personatge i la seva ideologia no gosaria rescatar res) que, en veure desaparèixer la majoria dels cafès antics que hi havia a les cantonades de Madrid, va escriure: “Se van muriendo por cornadas de bancos.” Molts dels nostres edificis i espais urbans acaben morts o malferits per culpa de les cornades de benzineres, pàrquings, franquícies o núvols. Aquesta darrera resulta una cornada bastant poètica però igualment dolorosa. He tornat a Andorra després d’uns mesos i m’ha impactat la quantitat de cornades noves al paisatge urbà, com si hagués passat un encierro: l’enderroc de la caserna dels bombers, la benzinera no gaire lluny del pont de la Margineda, l’amenaça a les bordes del Fener...
Ja sé que se n’ha parlat a la premsa. Com se’n va parlar quan una cornada violenta va ensorrar l’editorial Casal i Vall (i molt abans amb l’enderroc de l’hotel Mirador, i amb la transformació de Casa de la Vall...). Se’n parla, però no s’actua gaire. Toquem fons, però seguim esgarrapant. No em sorprèn l’èxit que tenen a les xarxes socials les pàgines que mostren fotos antigues. Llegir els comentaris que provoquen resulta eloqüent per comprovar com els ciutadans del país, i de fora, enyoren els espais desapareguts que formaven part de la seva memòria emocional.
No es tracta de prohibir la construcció als centres de les nostres ciutats i viles. Com a vell professor de geografia sé que en urbanisme preservar-ho tot no és ni assumible ni aconsellable. Les ciutats han estat sempre un lloc de canvi, una dialèctica de construcció-destrucció. Però hi ha ciutats que han sabut integrar sàviament les construccions noves amb les antigues, conservar les baules necessàries per continuar la seqüència temporal entre el passat i el present. Dialogar amb els trams urbans dels rius, amb l’entorn natural, amb les antigues activitats industrials o agrícoles. I si cal anar amb molta cura als centres històrics, s’hi ha d’anar també a les àrees periurbanes, que són el termòmetre de la capacitat per fer ciutats habitables per a tothom.
Durant anys vaig fer l’exercici de recórrer amb els meus alumnes les zones periurbanes d’Andorra la Vella i el resultat era bastant depriment. A més de la planificació de les grans obres, són fonamentals els detalls: les façanes, les finestres i baranes, els fanals, els camins, els marges, les fonts... En aquest país hem estat els campions de canviar-ho tot, de dalt a baix, gran i petit. Amb una mentalitat de nou-rics i amb una eficàcia de depredadors urbans. No sóc propens al desànim, però ens hi hauríem de posar amb decisió i voluntat. Per començar, tenim una feina ben urgent a Casa Ribot d’Engordany, abans que es mori d’una cornada del vent o de la neu. D’una torbonada, com diem aquí dalt.