Vull expressar, amb tot el respecte però també amb fermesa, el profund descontentament que sento, davant d’una situació que, malauradament, cada cop més propietaris de locals a Andorra pateixen en silenci: la dificultat extrema i la injustícia de recuperar un local quan el llogater deixa de pagar.
Quan una persona lloga un local, ho fa sovint amb l’esperança de tenir uns ingressos estables, en molts casos necessaris per sostenir una economia familiar. Però què passa quan el llogater incompleix el contracte, deixa de pagar i, simplement, desapareix? La realitat és dura: el propietari no només perd mesos –o fins i tot anys– de lloguer, sinó que es veu obligat a iniciar un llarg i costós procediment judicial per recuperar allò que ja és seu.
Aquest procés implica presentar una demanda, assumir costos legals elevats i, finalment, haver de recórrer al Saig. Tot plegat pot arribar a suposar una despesa desmesurada, al voltant de 8.000 euros o més. Però aquí no s’acaba el problema: a aquesta xifra cal sumar-hi tots els mesos en què no es rep cap lloguer. És a dir, a la despesa del procediment s’hi afegeix una pèrdua continuada d’ingressos que pot ser insostenible.
En el meu cas, aviat farà nou mesos que estic immersa en aquest procés, i el més desesperant és que ningú sap dir-me quant de temps més haurà de passar. La incertesa és absoluta, i la sensació d’impotència, constant.
El més greu no és només el cost econòmic, sinó també la lentitud del sistema. Tot i pagar aquesta quantitat important, el procediment és desesperadament lent. Durant aquest temps, el propietari continua assumint càrregues, sense poder disposar del seu propi bé i sense rebre cap ingrés.
És legítim protegir els llogaters, especialment en situacions de vulnerabilitat. Però la balança s’ha descompensat. La legislació també hauria de vetllar de manera efectiva pels drets dels propietaris, especialment d’aquells que han actuat de bona fe, oferint preus assequibles i complint amb totes les seves obligacions.
Sovint se’ns demana paciència, comprensió i flexibilitat. I molts propietaris en tenim. Però també cal mirar l’altra banda: la d’aquells que compleixen, que respecten els contractes i que, tot i això, es troben desemparats davant d’un sistema que no respon amb la mateixa agilitat ni equitat.
Davant d’aquesta situació, tampoc no sorprèn que hi hagi qui, desesperat per la pèrdua de temps i diners, es plantegi prendre decisions pel seu compte. No és justificable, però sí que és comprensible quan el sistema no dona respostes àgils ni efectives.
Estic convençuda que moltes persones se sentiran identificades amb aquesta realitat. No es tracta d’un cas aïllat, sinó d’un problema estructural que mereix una reflexió profunda i, sobretot, mesures concretes.
Perquè, tal com diu la dita, no pot ser que a sobre de patir l’impagament, hàgim de continuar pagant les conseqüències. Francament, és vergonyós.