Primer va ser Esclat (1995), de Wolfgang Petersen. El Motaba, un organisme provinent del Zaire, causa una epidèmia que de poc no es carrega Déu i sa mare. El 2011 la va seguir Contagi, d’Stephen Soderbergh. Ras i curt, una dona torna de Hong Kong amb una afecció encomanadissa i mortal de ca l’ample que es cobra un milió de víctimes. I aquesta primavera aterra a les grans pantalles de tots els països Coronavíric: la revenja del pangolí solitari.
L’argument és força predictible, com acostuma a ser el cas als films de tall catastròfic. La cosa comença quan un ratpenat, portador d’un nombre infinit de malalties, infecta una altra bèstia amb una varietat de coronavirus. L’animaló en qüestió –un pangolí, conegut pel seu caràcter tímid i solitari, que passava per allà, de tornada a casa amb el pa i el diari– és resistent al mal. Però no hi té res a pelar contra el tractant d’espècies en perill d’extinció que el ven, sencer o per peces, en un mercat de carrer –a Àsia, perquè les coses lletges mai venen de l’esfera occidental–. Aquest bon jan del regne animal contagia els humans i, potser sense ser-ne conscient, pren revenja per anys de comerç injust amb les seves entranyes. A partir del moment que esclata la plaga, les televisions no paren de perpetrar tertúlies farcides de setciències que fan gala de vastos coneixements en epidemiologia. Els governs, incapaços de posar-se d’acord en com procedir, barregen (uns) missatges de calma a la vegada que (els altres) confinen tot crist –no se n’escapen ni els Barrufets, per blaus i exòtics–. I alguna farmacèutica veu pujar el seu valor a les borses davant la perspectiva de desenvolupar vacunes que acabaran a la brossa, com va succeir a la realitat amb la grip A del 2009. Ningú se’n va preocupar abans que comencés a fulminar blanquets, igual que amb l’Ebola (2014), que se’ns en fotia fins que va saltar la tanca al Primer Món. O amb la malària, que duu dècades instal·lada a països massa pobres pels quals valgui la pena buscar-ne una cura. Ídem pel que fa al VIH, amb dos terços dels afectats concentrats a l’Àfrica subsahariana, on ja s’havia ventilat milers de morenos molt abans d’acarnissar-se amb l’hemisferi nord.
El clímax del film arriba –quina pena– no perquè la gent vagi morint, sinó quan altres pestes s’apoderen de l’ànim col·lectiu: la por, la infoxicacó i, la que fa més cangueli, la desacceleració econòmica. A l’escena final es veuen uns pares allitant els fills, tot advertint-los que si no fan bondat vindran l’home del sac de Wall Street i l’FMI a menjar-los el cul i la pensió. Són europeus. Als negrets africans això no els impressionaria, i és que porten desaccelerats, espantats i morint-se tota la santa vida.