Coronavirus, ‘ganavirus’, ‘migravirus’

Al moment d’escriure aquest article, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha confirmat que des de l’última setmana de gener s’han registrat més de 118.000 casos de coronavirus (Covid-19) a 114 països, i 4.300 morts. Quan el lector llegeixi aquestes línies, les xifres hauran augmentat, sens dubte. El director de l’OMS declara que alguns països han demostrat que aquest virus pot ser suprimit i controlat.

L’actual “epidèmia mediàtica” del coronavirus permet que quan no es vol parlar d’un tema que molesta es distreu l’atenció parlant d’un altre. En parlar quasi exclusivament del coronavirus durant tantes setmanes no es parla de problemes més greus que passen desapercebuts. Ja no hi ha infarts, ni dengue, ni càncer, ni altres grips, ni bombardejos, ni refugiats, ni terroristes, ni canvi climàtic. Com diu l’economista Fernando Luengo, ja no es parla “de l’augment de la desigualtat, la repressió salarial, del drama de les persones refugiades a Lesbos, esclafades per la policia grega i l’extrema dreta, dels assassinats de dones, ni tampoc de l’atroç crisi ecològica que vivim”.
La ganavirus és un virus letal que es cobra diàriament la vida de 8.500 nens i nenes (3 de cada 4 dels quals són menors de 5 anys). Moren per desnutrició, el que equival a dir que un nen mor de gana al món cada 10 segons.
Tanmateix, aquest virus no ha tingut la mateixa repercussió mediàtica que el coronavirus, i això per una raó bàsica. No constitueix una amenaça per als privilegiats del planeta perquè no és contagiós. Un multimilionari podrà ser víctima del coronavirus, però mai de la gana. Afortunadament un pot tenir contacte, sense mascareta i sense rentar-se les mans, amb nens moribunds desnodrits sense que la gana es pegui.
I mentrestant, aquest virus, contra el qual no s’han construït megamenjadors, segueix delmant  la població infantil a pesar d’existir una vacuna eficaç al 100%: el menjar.
Tanmateix el coronavirus, molt més contagiós que la gana, però molt menys letal, marca l’actualitat.
No puc cloure aquest article sense parlar d’un altre greu virus: el de la migració i del seu cost en vides humanes. En tot el món, l’Organització Internacional per les Migracions (OIM) ha recollit per ara informació sobre 2.412 morts d’immigrants  i refugiats el 2019. Solament al Mediterrani, la ruta migratòria més mortífera del planeta, a data del 13 de novembre del 2019 es registraven 1.091 morts en el que anava d’any, i més de 15.000 els últims sis. Tots aquests morts són persones que vivien en països devastats per la guerra, com en algunes parts de l’Orient Mitjà i que sentien la necessitat d’immigrar per escapar dels combats, del perill, de la inseguretat i de la pobresa. Desgraciadament, els mitjans que es posen en marxa no són els mateixos quan s’ha de rescatar immigrants que quan un europeu té problemes amb el seu iot.
Setanta anys després de la seva fundació, la Unió Europea, no ha mostrat massa preocupacions pel drama humanitari que es viu al nostre territori. La UE ja ens ha acostumat a tirar pilotes fora quan el problema és de tipus humanitari. Ja se sap, si la banca necessita ajuda, s’actua amb urgència. Si la urgència és humanitària, s’organitzen reunions, cimeres, fòrums i dies internacionals. Igual passa amb les altres organitzacions internacionals que condemnen, però que no reaccionen eficaçment. 
No ens deixem enganyar per les informacions del relat mediàtic hegemònic del coronavirus, tot i la magnitud de la pandèmia, i tractem d’entendre la crisi sistemàtica que amaga. 
Com diu Noam Chomsky, “la manipulació mediàtica fa més mal que la bomba atòmica perquè destrueix els cervells”.
És necessari transformar l’estructura social capitalista per una societat diferent i realitzar un canvi radical, amb polítiques globals en ecologia, economia i salut, amb formes alternatives de vida en un model de consum just.