Coronavirus i acord d’associació

Quan la crisi sanitària acabi és pràcticament segur que en començarà una altra d’econòmica generalitzada. La necessària frenada de l’activitat per contenir el virus tindrà conseqüències en la facturació, la contractació, el consum... Veurem si les mesures decretades aquí i a fora seran efectives per parar el cop i si la recessió dura poc o ens trobem en una situació com la del 2008. En tot cas, tant si és producte del coronavirus com si no, els experts ja feia mesos que pronosticaven una frenada econòmica que el virus no ha fet més que agreujar.
Part de la solució al problema per Andorra podria venir per obrir noves possibilitats econòmiques, amb un acord més ambiciós amb la Unió Europea que permetés a les empreses de participar en un mercat intern de milions de persones sense les limitacions duaneres actuals. Perquè, com sabem, l’acord que es planteja actualment no implicarà una situació per al trànsit de mercaderies com la que gaudeixen els estats espanyols i francès entre ells, per exemple. Per pròpia experiència us he de dir que l’exportació d’una mercaderia a Espanya va implicar un increment del preu de la mateixa d’un 50%, ja que d’un producte valorat en 80 €, el trànsit duaner i els impostos van suposar un afegit de més de 40 €. Així és impossible ser competitiu de cap manera.
Fa unes setmanes tothom es va tirar al coll de l’empresariat quan des d’aquest sector es posava en dubte l’aplicació de diverses millores socials per als treballadors arran de l’acord d’associació. I és cert que l’acord ha de servir per millorar els drets i el benestar dels treballadors, però hom també ha de tenir en compte que a hores d’ara, tal com està plantejat, no implica una gran millora d’oportunitats per a petites i mitjanes empreses i autònoms, i puc entendre que si no es pot generar més activitat econòmica difícilment es poden aplicar grans millores laborals: les dues coses van de la mà.
Hi ha qui ben legítimament dubta dels beneficis de l’acord, pel salt al buit que suposa limitar activitats actualment rendibles per a les finances estatals i per al teixit laboral com el tabac. És evident, per tant, que cal un debat a fons en el si de la societat andorrana per enfocar els pros i contres d’aquestes qüestions que difícilment es resolen amb algunes reunions de poble i un portal web poc explícit per abordar les conseqüències de fons d’un possible pacte.
Hom també parla de la pèrdua de poder i sobirania que l’acord representa, per la manca de control de fronteres o la lliure circulació de persones. Avui més que mai és fàcil de veure la feblesa de l’espai Schengen i la capacitat unilateral dels estats membres de la UE de limitar-lo, a la vegada que ens adonem que tancar la frontera no és una opció perquè Andorra no es pot autoabastir. O és que encara no som conscients que amb acord d’associació o sense el mercat ja està inundat de mercaderies estrangeres?
Curiosament, en temps complexos com ho van ser els anys revolucionaris a França, la por dels habitants de les valls no era la pèrdua de sobirania, quelcom tan eteri per a ells com fictici per a nosaltres; la seva por era perdre les franqueses comercials que permetien el comerç d’Andorra cap a França d’uns productes que des del 1792 ja eren comissats en terres gal·les. El decret imperial de Napoleó del 1806 va permetre la recuperació dels vincles prerevolucionaris, quelcom tan important per a l’estructura política andorrana com per a la subsistència econòmica del país. 
El bo de Fiter i Rossell ja deia en la seva Màxima 37 que els andorrans tenien una gran habilitat per comerciar amb els països veïns i que era fonamental mantenir la neutralitat per conservar aquests “inapreciables privilegis” concedits per ambdues monarquies, unes franqueses sense les quals la subsistència d’Andorra hauria estat del tot impossible, i sense les quals la venda de cavalls a l’època moderna o de ferro de les fargues els segles XVIII i XIX hauria estat una quimera. Sincerament, no puc imaginar-me com haurien subsistit a Andorra si aleshores els seus productes s’haguessin encarit un 50% en exportar-los.