Imaginem el funeral d'un gran senyor medieval. Cavalls guarnits, escuts, banderes, armes, crits; una comitiva acompanya el difunt fins a la sepultura. Les banderes s'arrosseguen, els escuts es trenquen, les armes es porten invertides en senyal de dol. No és una escena cinematogràfica. Aquest espectacular ritual funerari va existir i, als territoris de la Corona d'Aragó, rebia un nom ben gràfic: córrer les armes.
Fa pocs dies vaig tenir la fortuna de conèixer a Balaguer la doctora Francesca Español, professora emèrita de la Universitat de Barcelona i reconeguda especialista en art medieval. Un dels seus treballs estudia precisament aquest ritual cavalleresc, documentat tant per les fonts escrites com per la iconografia funerària.
Ramon Llull ja ens n'ofereix una imatge al Blanquerna: durant el funeral d'un cavaller, un escuder cavalca armat portant les armes del seu senyor a l'inrevés. Ramon Muntaner explica que, a la mort de Jaume I, el 1276, deu cavalls amb les cues tallades formaren part del dol que recorregué València.
Aquí apareix un vell conegut nostre: Ermengol X, darrer comte d'Urgell de la dinastia Cabrera. En el seu testament deixà al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, lloc de la seva sepultura, tres-cents auris, un cavall i les armes. Si en morir no disposava d'un cavall adequat, els marmessors n'havien d'adquirir un per a les exèquies. Español relaciona aquestes disposicions amb el córrer les armes. Durant segles, al voltant dels sepulcres dels comtes d'Urgell es conservaren pavesos, banderes, estendards i altres trofeus funeraris.
El Pirineu, però, torna a complicar-nos –afortunadament– les fronteres. Español localitza pràctiques equiparables al comtat de Foix, singularitat dins l'àmbit francès meridional que vincula als estrets contactes ultrapirinencs del llinatge. Una mostra més que Urgell i Foix no sempre poden ser estudiats com dos mons separats per una serralada.
D'aquesta geografia política vaig parlar el passat 25 de setembre a la VIII Jornada d'Estudis Rei Pere el Cerimoniós, organitzada pel Museu de la Noguera i dedicada a la nissaga Cabrera al comtat d'Urgell. Hi vaig presentar algunes conclusions de la meva recerca doctoral sobre el període 1209-1314, posant en valor Roger Bernat III de Foix com un protagonista fonamental de la política urgellenca de la segona meitat del segle XIII.
Els Pariatges d'Andorra també hi tingueren ressò. No només com a documents fonamentals de la nostra història, sinó com una finestra excepcional per observar la nova geografia del poder al nord del comtat d'Urgell. Una geografia que els Pariatges no van crear: la van fer visible.
Balaguer em reservà, a més, magnífiques companyies. Hi vaig retrobar el bon amic Roger Porta, fins fa poc director del monestir de les Avellanes –el gran panteó dels nostres comtes–, avui al capdavant de l’il·lusionant projecte del Turó de la Seu Vella. També hi vaig conèixer Xavier Mora, que amb Avel·lí André ha estudiat a fons el testament d’Ermengol X. M’hi acompanyà Robert Lizarte, amb el doble barret d’amic incondicional i de director del Comú de Canillo.
Conèixer Francesca Español i comprovar la generositat amb què va acollir la meva recerca fou un d'aquells petits regals que proporciona l'ofici d'historiador. El meu agraïment també a Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera; als tècnics Eva Solanes i Pep Borrell, així com a tot el personal del museu, per una acollida que em va fer sentir com a casa.
Vaig anar a Balaguer a parlar dels comtes d'Urgell. En vaig tornar pensant també en cavalls amb les cues tallades, escuts trencats, banderes arrossegades i sepulcres envoltats d'armes. No se m'acut una manera gaire millor d'acabar una jornada d'història medieval.
Al capdavall, el Segre i el Valira han estat durant segles els grans eixos vertebradors de l’antic comtat d’Urgell, d’Andorra fins a Balaguer.