Algun lector potser recordarà el meu bitllet publicat el 29 de juny d’enguany, en el qual, sota el títol La duana dels idiotes, donava compte dels entrebancs que posen les duanes (l’espanyola i l’andorrana) a les trameses enviades per missatgeria, amb el resultat que compliquen la vida de la gent i sovint es retarda el lliurament. Doncs bé, avui reprenc el tema perquè hi ha una novetat.
Permeteu, primer, un incís. Quan la Roser i jo estudiàvem les dades de l’epistolari de Jacint Verdaguer, vam estar un temps que no ens explicàvem que una carta datada un dia determinat pel poeta a Barcelona fos contestada pel seu amic Jaume Collell des de Vic amb una carta datada el mateix dia. I la cosa es repetia. Finalment, en el text d’una de les missives vam descobrir la clau del misteri. Resulta que l’autor de L’Atlàntida, algunes vegades, anava a portar la carta al vagó correu del tren que sortia al migdia de Barcelona en direcció a Vic, i el seu amic la rebia aquell mateix dia a la tarda i la responia.
I ara sí que explico el cas. El dia 10 d’aquest mes, Verdaguer (no el poeta, sinó una persona que se’n diu), a les 14 hores, va dipositar a l’oficina de Correus de Manlleu, a la Plana de Vic, un paquet amb dos llibres dirigit al meu nom i adreça. L’endemà, dia 11, a quarts de 10 del matí, trucava a casa meva una empleada de Correus d’Encamp i em lliurava la tramesa. Jo, acostumat al desastre que eren els Correus espanyols dècades enrere, vaig quedar meravellat en constatar que el servei quasi havia recuperat l’eficiència de fa un segle i mig, o l’havia superat si es té en compte que, en aquest cas, el recorregut, fet en menys de vint-i-quatre hores, era internacional. Però el més sorprenent és que el cost del servei (certificat) va ser de 9,67 euros, un preu molt per sota del de qualsevol missatger, i, sobretot, que no hi havia hagut cap complicació fronterera, com si aquesta mena de sogres de la ciutadania que són les duanes ja no existissin.
En fi, en deixo constància per a la història, i el lector, en tot cas, ja sabrà amb qui se l’ha de jugar si mai ha d’enviar o rebre cap paquet. I ara un detall. Fa pocs minuts, quan ja escrivia aquestes ratlles, he rebut, des de la duana, una trucada d’un missatger que em demanava el número de cens perquè hi tenia encallat un paquet amb un llibre que m’envia una editorial de Lleida. El rebré demà? Em demanaran més dades? L’hauré d’anar a desencallar personalment? Ja us ho faré saber, estimats lectors.
Doncs aquesta és la realitat. Una vella glòria espanyola com és Correus s’ha posat al dia, mentre que una altra, la dels ferrocarrils, en alguns aspectes encara està al segle XIX. El viatge de Barcelona a Lleida per la línia R-12, passant per Manresa, Cervera i Tàrrega, amb tres tristos trens al dia, es fa avui en tres hores i mitja. Exactament el mateix temps que va emprar Verdaguer quan el va fer, a cop de locomotora de vapor, el 13 de maig del 1901!