Correus perduts

Fa mesos que pensa a narrar els avatars de la tramesa de Vertigen. Ha previst aplegar fets reals i ficticis, exposar el procés d’escriptura i ficar-se dins la història. Si bé 2.850 caràcters amb espais és poca extensió per a lluir-s’hi, la trama ha de suscitar l’interès del lector, no fos cas que se’l considerés un escriptor petulant i pengessin comentaris negatius a l’edició digital. Tant de bo pugui col·locar-lo al BonDia!

Arran del fracàs de Vertigen, la seva obra mestra, tot li és igual. Fins que no s’estreni Pròfugs, de Nil Forcada, i la gent corri a comprar el recull… Van fer cas omís del que Isabel-Clara Simó escriu al pròleg: “Un text literari és bo si reuneix dos impactes sobre el lector: el fa sentir i el fa pensar. A fe que el contista aconsegueix totes dues coses.” De la ressenya de Pere Martí i Bertran: “Es tracta d’una reflexió (profunda, rigorosa, rica, intel·lectualment potent) sobre la creació artística. Un conjunt de peces que té l’aparença d’un puzle, com fa dir l’autor a un dels seus heterònims.” I de la crítica de Dale Lancer al magazín Outsiders: “Un llibre formidable, original en la forma i de contingut revelador. Un narrador portentós que sempre es mostra incisiu i preciosista.” Tenen raó. I tant! Aquestes remarques el ratifiquen en la intenció de construir un nou artefacte textual transgressor i justicier. Les patums mediàtiques i els mitjans catalans el van subestimar. L’enviament avortat hi va tenir molt a veure.

Si el funcionari de duana de Madrid, que va decidir que la remesa era un acte comercial, no hagués espantat els receptors amb la demanda de pagament d’una tarifa d’importació. Si ell hagués optat per una companyia privada. Si a Correos no haguessin extraviat els volums. Si el cap de la delegació d’Andorra, en comptes de rentar-se’n les mans i posar el formulari al capdavall de la pila de reclamacions hagués atès la seva petició… A dia d’avui l’haurien recomanat comentaristes influents, les vendes s’haurien multiplicat i ocuparia el lloc que mereix a l’Olimp de les lletres.

La venjança està servida. Dona noms de recensors que l’han ignorat (modificant-los hàbilment perquè tothom els reconegui). I ataca el sistema inoperant de Correos. Només va recuperar un exemplar; l’única devolució al remitent: el paquet ple de segells, adhesius, tampons i inscripcions com ara “tramite de importación” (sic). Quan sortia del despatx, va estar a punt de girar-se i dir al director que contaria en un relat… Ni tan sols li van retornar l’import de l’expedició frustrada. I mai no li han contestat. Titula el conte Correus perduts en homenatge sarcàstic a l’entitat. I espera que el directiu s’ennuegui, en llegir-lo mentre esmorza en un bar cèntric durant l’hora llarga que s’absenta del lloc de treball. Potser començarà a preocupar-se del munt polsós dels centenars de sol·licituds acumul