Fa unes setmanes es va emetre a TV3 un documental al programa 30 minuts amb el títol Herois on es presentaven set casos de persones que, per haver denunciat pràctiques i activitats irregulars i il·legals amb malversació de diner públic o haver-s’hi oposat, ho estan pagant molt car. Va ser un programa colpidor i dur on funcionaris i treballadors d’empreses privades es trobaven en situacions molt difícils, des del punt de vista personal i professional, per haver complert, simplement, la llei. No només es tractava de denunciar actuacions delictives de responsables polítics sinó que es posava, tristament, de manifest que altres treballadors, públics i privats, o eren partícips de la xarxa clientelar de corruptela o miraven cap a una altra banda deixant de costat –quan no bandejant– els companys (i la llei) que havien denunciat les irregularitats. Vaig estar una setmana amb un nus a l’estómac.

Fa molt temps que la corrupció és notícia en molts àmbits, sobretot en l’econòmic i polític, en persones, partits polítics i institucions. Impregna institucions i acaba per deslegitimar tot el sistema, amb la pèrdua de confiança de la ciutadania en les institucions públiques. Aquests dies pensava en com s’ha pogut arribar a aquesta situació d’irresponsabilitat, de menysteniment dels drets de la ciutadania als serveis públics, dels valors col·lectius, de manca d’ètica, de deslleialtat. Com ha estat possible la corrupció generalitzada i sistemàtica? Com és que la societat és tan tolerant amb les pràctiques corruptes? Per què els polítics i els partits més implicats en casos de corrupció no són castigats com es mereixerien a les eleccions? Interrogants i reflexions que han de poder trobar resposta en el primer congrés sobre història de la corrupció política a Espanya, que se celebrà a Barcelona el proper mes de desembre.

S’ha teixit un sistema similar a les xarxes clientelars feudals, que després d’haver saquejat els béns públics establia un règim social basat en la confiscació, amb freqüència brutal, del treball camperol i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus), la seva redistribució en el si de la classe dominant. Assistim a la confiscació de béns i serveis públics, un assalt als recursos que la ciutadania ha confiat, a través d’un sistema impositiu, a les administracions i als seus responsables, per a projectes i serveis d’interès general. A través d’una xarxa ben teixida, amb informació privilegiada, tràfic d’influències que beneficia uns determinats grups d’interessos bancaris i immobiliaris i responsables polítics. Uns obtenen uns beneficis i els altres són premiats i la majoria perdem en drets i serveis.

Una pràctica força vella i gairebé consubstancial amb la condició humana que ha agafat proporcions esfereïdores. Una corrupció que sembla intrínseca al sistema (Guy Standing, 2017): la competició imparable per posseir drets de propietat privada amb la qual extreure rendes s’imposa sobre les lleis del lliure mercat. Un sistema que s’ha corromput, no només perquè hi ha corruptes sinó perquè el sistema és un capitalisme rendista que no afavoreix el lliure mercat. No es tracta només d’una corrupció que es reparteix diner públic, sinó que condiciona les decisions dels responsables polítics i institucionals preparant en el seu futur professional i laboral. S’està posant en escac i mat l’Estat de dret.

I com lluitar-hi? Amb lleis que protegeixin treballadors públics i privats, també amb l’exigència d’uns serveis públics de qualitat i la bona gestió dels diners públics perquè es compleixi les finalitats d’interès públic en benefici de tothom, amb transparència i informació, amb rendició de comptes, amb institucions judicials amb recursos suficients i, encara més important, que la ciutadania no ens quedem de braços plegats i, menys, mirem a l’altre costat. Junts som més forts i poderosos. Amb la corrupció, tolerància zero.