Coses de la TV

El 26 de gener passat, tots els mitjans de comunicació omplien els seus espais amb una terrible notícia: Julen, el nen que havia caigut dins un pou a Totalán, Màlaga, era trobat sense vida. Una tragèdia, sens dubte, que ara entrarà en el terreny de la recerca per part de la policia per establir responsabilitats.

Tot ha passat ja, però podríem fer una anàlisi de la cobertura mediàtica de l’incident. Van ser tretze dies d’omplir telenotícies, programes del cor i tertúlies. Tot per obviar un fet que, amb el pas dels dies, tenia tots els números de ser una realitat. Però ningú ho deia. Les xarxes s’omplien d’optimisme, les cantonades d’espelmes candents i les esglésies d’oracions.

Solament hi va haver una persona a la qual se li va ocórrer plantejar el més lògic del món, i es diu Pablo Carbonell. En una entrevista, en ser preguntat pel tema, es plantejava: “Fa sis dies que està dins del forat? Amb dos anys, després d’haver caigut 100 metres... Hi han ficat una mica de menjar? Una mica de beguda? Amb un alguna cosa? Amb una canya de pescar? Sabem una mica d’això? Perquè és que... si surt viu serà un veritable miracle.”

Les xarxes van trobar la pólvora que estaven buscant i el senyor Carbonell, com sol ser normal en aquests temps, va haver de disculpar-se per les seves paraules, no fos cas que a algun se li trenqués el globus de cristall i visqués al món real, on un adult –ja ni esmentem un nen de 2 anys– no pot sobreviure més de tres dies sense aigua. Això ni pensar-ho. De fet, a algun canal de televisió li va faltar poc (suposo) per obrir un senyal 24 amb una càmera apuntant al pou, al millor estil Gran Hermano.

Vostès posin la carnaza a mà, que nosaltres, des del nostre sofà, ens encarregarem de dictar les responsabilitats pertinents, jutjant pares i estranys. Com fem amb tot, menys amb nosaltres mateixos.

Després sortiran els que ens qüestionaran que per què ens preocupem per un nen en un pou i no pels milers que es moren al Mediterrani, i jo crec que la resposta és simple per dues coses: aquests nens no tenen nom i qualsevol pot caure dins d’un pou. És a dir, la nostra empatia està 100% lligada a la quotidianitat. Cap de nosaltres segurament haurà de sofrir damunt d’una pastera, ja que no vivim a llocs susceptibles de ser desallotjats. Ergo, el nen del pou és el nostre nen i no un potencial roba-feina a mitjà termini.

Al final, tot depèn del cristall amb què es miri. I el nostre, sembla que de tanta opacitat ja no reflecteix res. Globus de colors. Esperances disfressades de bones intencions. Paraules buides cobertes d’autoajuda. Tot serveix a l’hora de pensar que la vida és una meravellosa amalgama de felicitat i gent bona. La resta, és cosa de la tele.