… Recordo que va començar ara fa uns anys quan em vaig jubilar.  Tot just encetada aquesta nova etapa de la vida em vaig presentar a les oficines de la CASS per demanar quins serien els meus drets i deures a partir d’aquell instant.
Jo acabava la meva vida professional i vaig coincidir amb una jove administrativa que començava, amb poca experiència i menys empatia encara. Mal inici per a un jubilat.
A penes iniciat l’intercanvi i just després  d’atendre  una pobra senyora gran que no s’aclaria i que va rebre molt poca consideració, arribat el meu torn i volent assabentar-me de les noves condicions, faig una pregunta a la jove senyoreta, la qual amb molt poc tacte, tot sigui dit, i amb  to recriminatori,  em llença: “Qui li ha dit això!?” Sorprès pel to de la jove administrativa, li vaig respondre, amb manifesta ironia, que era la primera vegada que em jubilava i que segurament seria la darrera, però com que entrava en terreny desconegut i si no li sabia greu, agrairia poder disposar  d’un bri d’informació, si això era possible, amb una mica d’amabilitat. 
Així va ser com vaig encetar aquesta etapa de la vida, en la qual els contactes amb l’administració, motius d’edat suposo, s’han fet més freqüents i no sempre àgils.
Un amic meu, senyor gran amb l’esposa en estat de dependència em va demanar si el podia ajudar a calcular unes cotitzacions a la CASS.  Ajudar, quan puc, és deure.
A fi d’evitar errors de càlcul, truco a la nostra benvolguda CASS, i després del sempitern  missatge d'“aquest missatge es gravarà, bla, bla,… per parlar amb … premi el botó … i seguidament escoltar  una veu impersonal, que et diu: “les nostres línies estan ocupades, vulgui tornar a intentar-ho més endavant". Bé, a còpia d’insistir-hi,  finalment una veu,  humana,  aquest cop,  m’informa que per a aquest assumpte m’he de dirigir al servei d’inspecció i treball. 
Tanmateix recomenço l’operació trucada amb els conseqüents missatges robòtics i sense cap altra resposta que  “les línies estan ocupades”. Així doncs, per no perdre més temps i a fi d’agilitzar el procés empro  l’ancestral sistema  del pas del caminador  fins a la dita administració on, finalment, arribat al lloc, i sense cap altre usuari que jo mateix, demano a la persona de la recepció com em pot atendre. Em diu, molt amablement, tot sigui dit, que ella no ho pot fer i que necessita l’expertesa d’un inspector de treball i que en aquest moment no n’hi ha cap de disponible i per tant hauré de demanar cita prèvia al número de telèfon que sempre està ocupat. 
Finalment, vist el panorama i que els dies passen, acabo trucant a un amic comptable que em soluciona la problemàtica en menys de trenta segons!
L’altre dia vaig a un dels bancs que regularment rep el premi del Banc andorrà de l’any, per poder gestionar el compte d’una entitat esportiva a fi de pagar l’assegurança dels nostres socis. La gestora de l’entitat, molt amable, tot sigui dit, em diu que un dels administradors del compte de l’associació –que durant més de vint anys l'ha gestionat– ha de portar un extracte de punts de la CASS i presentar factures d’Andorra Telecom, així com un certificat de domiciliació. Sorprès per allò que em sembla un excés de paperassa per un simple compte de quatre mil euros, obert fa anys i gestionat per les mateixes persones,  demano a l’amable gestora del banc el perquè de la cosa i em respon, molt amablement, tot sigui dit, que són normes de la Comunitat Europea. Vaja amb la Comunitat Europea!, ja tenim un abans-gust  del que ens espera si firmem l’acord d’associació.
Finalment, per no fer-me pesat, exemples en podria presentar molts més, per aquest mateix compte bancari em demanen el número de registre d’associació, d’un club fundat fa vint i cinc anys, número que potser hem perdut o no hem tingut mai. Alguns que van crear-lo ja no hi són. Truco doncs a la corresponent oficina de Govern, aquest cop sí, amb sort, i després d’informar-me que per “la llei de protecció de dades” no me’l poden donar per telèfon i efectuades algunes infructuoses gestions en línia, m’aconsellen,  molt amablement, tot sigui dit, que demani "cita prèvia”! 
 Feta la gestió ara fa un mes, encara espero resposta. Si només necessito un número! Mentrestant, no podem utilitzar els “nostres" diners per pagar l’assegurança, però  esperem que amb la benedicció de Nostra Senyora  de Meritxell i de Sant Cristòfol ningú prengui mal.
La moral d’aquesta faula ben real és que, entre trucades no realitzades, o sense resposta, tràmits on line no sempre gaire àgils, "el mot clau no és vàlid”, cites prèvies, la relació entre ciutadà i Administració és cada cop més feixuc, tret que, el jubilat segurament maldestre en el qual m’he convertit sigui el responsable de tants enrenous.  Potser sí.
No penseu que una mica més d’agilitat, d’empatia, de ganes de donar un cop de mà, de simplement simplificar la vida de l’usuari no ens ajudaria a tots? Tanta paperassa és indispensable? Som Andorra, caram!
Temo que si les normes, reglaments, lleis i altres continuen prosperant, amb l’afegit de la possible allau provinent de l’acord d’associació amb la Unió Europea, aviat necessitarem un salconduit per sortir de casa.