Coses que es trenquen i no s’arreglen
Pertanyo al gènere maldestre, és a dir, a aquells a qui diuen “nena, hauries de portar mitjons a les mans”, amb un extens currículum com a trencadora de delicades vaixelles i fines cristalleries. He trencat de tot, excepte cors. Tampoc, diu el company Reinaldo, tinc parangó com a rompepelotas. Però la meva especialitat són els productes tecnològics. Per això em veig obligada a peregrinar sovint, de servei oficial en paki de torn, buscant qui compongui la trencadissa. Ànima de càntir, em diu la commiseració dels seus rostres, per què no te’n compres un de nou? Ah, sí?, pregunto jo ara, però que no es tractava de limitar les tones de deixalles que genera aquesta era de l’antropocè (el geòleg Josep Maria Mata l’ha rebatejat com del cerdocè)? De donar segona vida a les coses? De reciclar? De reutilitzar? Aleshores, com es fa això quan no ets manetes sinó manasses i no et va el DIY? O només és interessant allà on hi ha una plataforma molona que hi treu partit? Quin és el nivell d’hipocresia subjacent? Similar al de cobrar la bossa del súper al client –el client, l’usuari, el ciutadà, sempre la baula feble, l’última i més indefensa espècie de la cadena alimentària: o recicles o et matxaco amb la taxa d’escombraries– quan hi ha un tremend embalum de plàstics sobre els productes que menys ho necessiten? Ara aniran vostès a comprar a les botigues del senyor gallec que va de filantrop i s’enduran els articles penjats del nas si no volen pagar la bossa? I mentre, on estan les mesures sobre la indústria, sobre la cadena de distribució? Ai, no, que el camí fa pujada i jo vinc a peu.