Ens trobem en la cruïlla entre el carrer de la Unió i l’avinguda Carlemany. El semàfor presenta un intens color vermell i el cronòmetre que du incorporat ens indica que encara queden uns cinquanta segons perquè canviï de color. Durant aquesta espera quatre vianants s’aturen en sentit oposat al meu. Tot i que és evident que ja funciona, un d’ells es dirigeix envers el sensor. Hi atansa la mà però, amb tota lògica, el color verd segueix sense aparèixer. El rellotge continua la seva labor, donat que encara queden uns trenta segons. Per a sorpresa meva, un nou membre del grup torna a provar sort –si se’n pot dir així– i encara un tercer. Un cop ja ens és permès creuar, em demano quin és el motiu per a tant de neguit.
Que els deu haver impulsat a intentar activar el sensor, fins a tres cops, quan era evident que el compte enrere no s’acceleraria? Uns dies més tard i en una altra cruïlla, equipada amb la mateixa tecnologia sensorial, vaig constatar que encara quedaven vint-i-cinc segons per a poder creuar. Vaig recordar els quatre vianants quan ja havia dirigit la meva mà envers el sensor, fins a dos cops, abans no va canviar de color.
No havia passat ni una setmana que, tot conduint per la rotonda de la Comella gaudia en directe d’una de les maniobres circulatòries més populars dins de la nostra xarxa viaria. Un vehicle que circulava davant meu va procedir a canviar la seva trajectòria, de manera sobtada i sense cap mena d’anunci previ.
Crec que no cal ser un cagamandúrries –a casa sempre m’havien dit que existien xofers, xoferets i cagamandúrries– per saber que els vehicles duen incorporat un dispositiu, anomenat intermitent, que cal activar en l’instant en què es vol indicar, a la resta de vehicles, qualsevol canvi de direcció. Una norma que no només resulta cortès, sinó que ajuda a mantenir cert ordre i evita accidents. La sobtada i arriscada maniobra del vehicle precedent, em va sorprendre i no vaig poder evitar de prémer el clàxon, per a gran alegria de la concurrència. O així ho vaig interpretar donat que, a l’improvisat concert, s’hi van afegir un parell de cotxes més.
Tot i que sempre intento arribar als llocs amb temps, sempre hi ha un dia en què les presses et superen. M’incorporava a la rotonda que permet anar vers a Os de Civís i Bixessarri, en direcció al túnel de la Tàpia. No és pas que portés una velocitat excessiva, però un cop incorporat al carril que em conduïa envers la frontera i després d’avançar un dels autobusos que tenen parada enmig de la rotonda i que faciliten d’allò més les maniobres de la resta de conductors, jo mateix vaig ser ultrapassat amb un gran cor de botzina.
Un cop ja m’havia avançat, al conductor li va faltar temps per a activar els quatre intermitents. Una exhibició destinada a indicar que m’havia oblidat d’assenyalar-li la maniobra. Una acció que jo, com poden haver deduït, mai no faria.
