Potser el nom no us és familiar, però si teniu una certa edat i un puntet romàntic segur que heu vist alguna de les seves pel·lícules. Us sona Quan en Harry va trobar la Sally o Tens un e-mail? Les dos són de Nora Ephron, periodista, guionista i directora de cinema de Nova York que, a més de fer pel·lícules, va escriure alguns dels articles més divertits, punyents i irreverents que he llegit últimament. 
L’Altra Editorial està traduint la seva obra i a hores d’ara ja podem llegir en català la seva única novel·la Coragre, en què converteix en humor i literatura les banyes que li va posar el seu marit, també periodista, i no pas un de qualsevol sinó Carl Bernstein, un dels que va fer esclatar el cas Watergate l’any 1972.
La resta de llibres, Tinc un coll que fa pena, Amanida barrejada i No me’n recordo de res, són reculls d’articles sobre ser dona, fer-se gran, ser periodista, les noves tecnologies, la vida a Manhattan i les pel·lícules de Hollywood. 
L’últim llibre que va publicar va ser No me’n recordo de res, l’any 2010, dos anys abans de morir, quan ja estava malalta de leucèmia, tot i que no ho havia dit a ningú. Les últimes pàgines del recull, dos capítols finals brevíssims titulats Coses que no trobaré a faltar i Coses que trobaré a faltar et remouen i et fan pensar tant, que un cop llegits no te’ls pots treure del cap. Amb un laconisme sensacional fa el llistat de les 22 coses que no trobarà a faltar i les 32 coses que sí que trobarà a faltar. No us el perdeu!
Una de les coses que menys trobaré a faltar vaig tenir l’oportunitat d’experimentar-la fa pocs dies, visitant una oficina pública de la Seu d’Urgell que té unes sigles que coincideixen exactament amb les d’una institució alemanya de l’època nazi, cosa que no podia augurar res de bo. Em vaig presentar allà amb aquella calma amb què entrem la gent de la Seu als llocs, acostumats com estem que sigui quin sigui l’establiment públic o privat on vagis et tractaran amb amabilitat i una certa simpatia, perquè en realitat aquí som quatre gats i ens coneixem tots.
Però resulta que allà no. Només entrar, amb veu de tro, des de darrere d’unes mampares, se’t pregunta de mala manera si tens “cita prèvia” i, quan dius que no en tens, es desencadena la ira divina sobre teu. Et fan sentir com si fossis un gos sarnós que acaba de mossegar un nadó, un pària, un inconscient, un antisocial, i et diuen que marxis. Si insisteixes a quedar-te, et diuen que t’esperis allà, que si tenen algun moment ja t’atendran. Amb dits tremolosos, et connectes a Internet per intentar demanar cita prèvia. És impossible. Entres en un bucle infinit d’opcions estranyes, però allò que tu vols no apareix per enlloc. Acabes clicant a la babalà i demanes hora el novembre del 2032 a les oficines de Vigo per donar-te d’alta com a “pescador”. T’aixeques perquè els funcionaris de darrere les mampares et vegin i no s’oblidin de la teva existència infrahumana sense cita prèvia, però una veu cavernosa et diu que facis el favor de seure, que allà dret com un estaquirot l’estàs atabalant.  Es van cridant a les taules ciutadans amb cita prèvia, però que, oh, no s’han presentat. Els noms són estranys, com d’un altre lloc i una altra època, que si “Eufrasio González”, “Querubín Remolinos”. “Están aquí?” Com vol que hi siguin, fa 50 anys que ningú es diu així. Lligues caps: són els que van demanar cita prèvia a Vigo fa 35 anys per fer-se pescadors. Et va pujant bilis, penses en Nora Ephron i que ja tens el primer nom de la llista d’allò que no trobaràs a faltar. Vas més enllà. Al cap de vint minuts dins d’aquella oficina funesta, no només penses que no ho trobaràs a faltar, sinó que per fi has trobat el primer consol d’haver-te’n d’anar un dia cap al cel: no tornar a fer cua en un lloc així mai més. I que si no has fet bondat i et toca anar-te’n a l’infern, ja hi hauràs estat abans.