Amb només dos reculls publicats i tota la poesia vital que duu en un fardell i encara no ha volgut, li ha dolgut i no s’hi ha vist amb cor o no ha pogut editar, Antoni Caus Vidal s’ha erigit en una de les veus més originals, interessants i colpidores d’un panorama líric nacional que ell eixampla i engrandeix a cada línia que fa d’estenedor íntim, de balcó talaia, de finestra entreoberta, de penjador per a la roba del cos, de cadira per al cos despullat de la quotidianitat que escriu, que ara titula amb tres paraules domèstiques, buides i plenes, maleta, paraigua i bolic, tres paraules que seuen en un banc de plaça, que conviuen en una casa sense dir-se res, que assenyalen el passat i el futur des de nosaltres, els lectors que som mots sense nom, que som ulls silenciosos que ullen els punts suspensius i els parèntesis de realitats fictícies en la repetició que el temps i l’espai tornen diferència, nosaltres que escoltem el no-res en el pòsit de l’experiència i tastem el soroll de l’ànima de l’intel·lectual desolat que tan sols s’insinua com el ritme deixatat d’un blues de John Lee Hooker i la monotonia del riu a la Cortinada, que encén la calefacció que l’abriga del desassossec existencial.
Les pluges i les absències també s’hi destil·len, com la lenta letargia de l’arbre que s’arbra malgrat el fred i la neu tot esperant l’escalfor, el bes, un somriure. Una altra magnífica crescuda de la col·lecció Hedra que Editorial Andorra ens regala a poc a poc, llibre a llibre.
L’equilibri inestable que ens conforma és allà, aquí, a la imaginació creadora i recreadora que obre les portes dels dies i acull les nits i les pors a l’estranyesa dels estranys que som. El poeta ens ho fa saber sobre l’abisme del fons blanc on volen les lletres, i ens ho va fer sentir a la presentació al temple laic de La Fada Ignorant en l’antològica representació d’una part del text. Té el talent d’evocar el sentiment i els sentiments, ell, la passió kavafiana, marçaliana i cortazariana de recordar l’engany del desig d’una pell, d’un ball amb la capacitat fabulosa d’aturar el món.
L’amor i la mort se solapen a l’univers mentre el cosidor hi va cosint versos, el capital “fa negoci amb el que no existeix” i els llums nadalencs il·luminen les ombres del present que abraça una melodia brunyida pel buf metafísic de Miles Davis. Estrelles, volves solsticials, vent del nord metafòric per exemplificar constrenyiments com ara l’apujada del lloguer o la bombolla de l’esperança per caritat.
Decomisos, extirpacions i cancel·lacions provoquen la ràbia majúscula i alhora inútil del rebel que, això sí, es dona el gust de ser subversiu, incisiu, experimentador quan subratlla impressions, plasma somnis i carrega l’arma poètica de blaus de matinada. Llavors ens adonem que som dòcils, conformistes, desarrelats peons del sistema opressor. I ens queda la llibertat dels cavalls salvatges de Patti Smith, la metamorfosi de les flors en papallones de l’il·lustrador Marc Garcia, el joc semàntic.