Cossos

En aquest període de l’any és quan resulta més pertinent parlar dels cossos. L’estiu és l’estació en què esdevenen protagonistes: els braços, les esquenes, les cuixes queden alliberats del vel de la indumentària i llueixen ocupant un escenari públic que la resta del temps els és negat per raons òbvies. L’exposició al sol, al vent i a les mirades ens fa prendre més consciència del propi cos.
Darrerament he llegit una interessant reflexió entorn de la diferència entre tenir un cos o ser un cos. Si partim de la base que som un cos entenem que tot el que succeeix en el nostre pla més físic té una traducció i un impacte directe en el que som. Tenir un cos, per contra, comporta que el cos i el que jo soc són dues coses separades, independents una de l’altra, i que el cos és posseït per la ment. Dir que tinc un cos és com dir que tinc una eina.
La perspectiva poètica de tenir un cos com a eina de relació amb el món pot resultar captivadora, un instrument que em serveix per acariciar, per moure’m,  per reproduir-me... Malauradament no corren bons temps per a la poesia i la lògica que s’imposa és la del mercat. En aquest discurs de mercantilització és on el fet de tenir un cos i no ser-ne un comporta un risc: posar-lo en venda. Els mercats no distingeixen entre productes i viure el cos com a eina ens fa vulnerables a les seves xarxes. El mercat no es demana per qüestions de caràcter ètic entorn de temes com la prostitució o la gestació subrogada. El cos simplement és entès com a eina de mercat.
No resulta gens fàcil definir una postura clara sobre la prostitució o els ventres de lloguer. És difícil saber si cal posar límits a la gestió del propi cos i retallar així les llibertats de l’individu. Es corre el risc de caure en situacions com la que patim les dones andorranes, amb cossos gestionats per l’Estat i l’Església. El que sí que és clar és que la majoria de les persones que es veuen abocades a vendre’s el cos no ho fan des de la llibertat sinó des de la precarietat econòmica i social. No els resulta d’allò més significatiu que la gran part de les mares de lloguer siguin de països amb greus necessitats econòmiques? Dubtes i més dubtes sorgeixen en un debat complex.
Diverses veus es pronuncien separant els discursos de la prostitució i el lloguer de ventres, però finalment el denominador comú i el motor d’ambdós és la comercialització dels cossos com a instruments que responen als desitjos (insisteixo, desitjos i no drets!) de les persones compradores.
Pensar que l’altre és un cos en lloc de tenir-lo potser contribuiria a aturar la bèstia mercantil que no hi entén res de persones.